Amb el temps hom perd la perspectiva. Si pregunteu, la gent associarà el moviment de la Nova Cançó, que tingué el seu moment fundacional en l’edició del mitològic tema de Raimon Al vent, ara fa mig segle, amb un grapat de seriosos cantautors carregats de guitarra i cantant a la llibertat i a la fi de la dictadura. Noms com el propi Raimon, com Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Lluís Llach (el setzè jutge) o el primer Joan Manuel Serrat. La Nova Cançó tingué aquell component. I era necessari perquè el règim de Franco amenaçava amb eternitzar-se encara més. Però al caliu del moviment musical, de l’aparició d’una nodrida generació que als seixanta i als setanta es llançà a cantar en la seua llengua a Catalunya, Balears i el País Valencià, sorgiren també propostes en unes altres coordenades, franctiradors com ara Pau Riba, Guillermina Motta o La Trinca que interpretaren el moviment a la seua manera, bàsicament pel vessant lúdic, incorporant-hi estils diversos i, en alguns casos, acostant el moviment als gustos, el cançoner i els usos més populars.

Al País Valencià els representants d’aquesta heterodòxia necessària, en tant que contribuïa a acostar el moviment a un espectre més ampli, foren Els Pavesos, la divertida, delirant i barroca (i també fallera) formació liderada pel desaparegut Joan Monleón, el showman per excel·lència de l’escena artística valenciana que ens deixà el desembre del 2009. La gènesi del grup ho diu tot: nasqueren en una comissió fallera de València, a principis dels anys 70, Corretgeria – Bany dels Pavesos (d’ací el nom de la formació), recuperant cançons tradicionals i portant-les de casal en casal. Amb tant d’èxit que acabaren transcendint l’entorn faller i actuant, juntament amb Raimon, en la segona edició del Festival de la Cançó Folk al País Valencià, el 1972. De fet, l’heterodòxia, les plomes, el circ, la pallassada, eren una manera diferent de vestir la reivindicació: Joan Monleón, en una entrevista, deia que la recopilació de les cançons tradicionals tenia una intencionalitat molt clara. “Nosaltres no creem, posem d’actualitat allò perdut. La gent se sent identificada i, al mateix temps, creem un sentiment de nacionalisme valencià”. Ras i curt. L’activitat pública de Monleón o de la mateixa Merxe Banyuls, la cantant d’Els Pavesos, anava en aquella línia. Allò que els definia, en tot cas, era la seua vistosa posada en escena: no sols per la capacitat de connectar amb el públic i la proximitat de Monleón (qui venia del món del comerç i estava acostumat a tractar amb la gent), sinó també de Banyuls, amb qui formava una parella explosiva, i del joc en qui hi participaven els propis músics, disfressats de monja, de pirata o del que calguera. No debades, la seua era també una vocació escènica: cada disc anava acompanyat del corresponent espectacle. I fins i tot representaren amb èxit, l’any 1975, un clàssic del teatre valencià del XVII, La infanta Tellina i el rei Matarot, dirigits per Rafa Gallart.

El seu primer disc enregistrat, A la nostra gent (1976), de títol inequívoc i inenarrable coberta d’estil pop-art faller, pouava del cançoner popular amb temes com ara La barraca, Mare vull casar-me, El tio Pep, La creu del matrimoni, Sant Antoni de Gabarda, Cançó de Batre, Micalet de la Seu, entre d’altres, on allò subversió i, per tant, sospitós, consistia en cantar en la pròpia llengua. Els Pavesos estigueren prohibits durant uns mesos per “posible alteración del orden público” arrel d’una denúncia per haver pronunciat frases contra la més alta magistratura del país durant un menjar informal a Gandia, en una comissió, segons arreplega la premsa de l’època. El seu èxit, tanmateix, és inqüestionable: actuen en Canet Rock, compartint cartell amb Sisa i Pau Riba, triomfen en la mítica sala Zeleste de Barcelona i tornen, després de la prohibició, en olor de multituds en el Teatro del Patronato, actual Sala Escalante.

En els temps següents apareixen en pel·lícules (Pavesos o Déu mos lliure de la vida quotidiana, de Juan Santolaria, de 1977), comparteixen cartell amb els més grans de la cançó (Llach, Bonet, Pi de la Serra) i tornen a la càrrega, discogràficament parlant, amb El pardal de Sant Joan… i la bolseria (1978), i de nou la impagable recuperació de títols populars passada pel festiu filtre d’Els Pavesos. El Cabanyal, La manta al coll, Orxatera valenciana, Ja plora el xic, Ja no canta el capellà, El frare d’Agres… Un disc amb preludi, ni més ni menys, que de Joan Fuster.

El grup tingué temps de provar una certa experimentació en València -Estambul – Konstantinòpolis (1979), el seu disc més estrany, amb una mena de versió de Jacques Brel (València 1900) i reinterpretacions més lliures. Val a dir que, per aquella època, la banda havia trencat les barreres lingüístiques actuant en espectacles de Miguel Ríos o apareixent en el show d’Àngel Casas. L’espectacle que en generà el disc els féu girar de forma constant. Una curiositat: un dels hits del disc, Paquito el xocolatero, ara un himne indiscutible també a les falles, apenes era conegut més enllà de les Comarques Centrals. Els Pavesos no foren l’únic en gravar-lo, però sí contribuïren decisivament a convertir-lo en el que és ara.

La defunció de la banda no era molt llunyana. Però abans, els donà temps a gravar un disc, Borumballes falleres (1981), que els connectava amb els seus orígens: El faller, La cançó de la falla, Nit de falles… Un material que Monleón coneixia molt bé. El 1982 fan el seu darrer espectacle: Pavesos nou i mig, amb la participació de la vedette Rosita Amores. Poc després, el grup es dissoldria. Per al musicòleg Carles Gámez, autor del llibre Al vent, Crònica d’una Nova Cançó (Publicacions de la Universitat de València, 2009), que a més va col·laborar amb les lletres en alguns dels discos d’Els Pavesos, la contribució de la troupe de Monleón és indiscutible. “A nivell de la cançó valenciana, Els Pavesos, juntament amb Al Tall, són els dos grups que posaren en valor la música d’arrels, uns des d’una vessant més lúdica. Ho fan des d’una barreja molt interessant d’estils, de folk, de rock, de fusió. No s’ha d’oblidar que per la banda passaren molts músics, com és el cas de Remigi Palmero. Són un nom fonamental de la recuperació i la revitalització de la cançó al País Valencià”, conclou. I la contribució insospitada del món de les falles a la Nova Cançó, afegim nosaltres.

(Publicat al llibret de la falla República Argentina, 2011)