Xavier Aliaga, en la primera novel•la, Si no ho dic, rebente, se servia d’una idea genèrica dels valencians per tractar de l’educació o deseducació, de la política municipal, del monstre de l’urbanisme actual. Ara, amb Els neons de Sodoma, sense canviar d’escenari, toca altres temes i personatges. D’una manera o d’una altra pinta les transfiguracions del món rural valencià, i ho fa a través del matriarcat als pobles i el seu deteriorament, un univers lligat a la vida de les parròquies i de les festes patronals. L’àmbit local és un territori on l’abisme i xoc entre la mentalitat de les mares que defensen aferrissadament unes convencions determinades i la dels fills són extraordinaris, però en els rituals festius s’integren sense grans problemes. Per als joves de la novel•la fer honors al patró no va renyit amb la seua estètica de pírcings i tatuatges i les castanyes etíliques monumentals que poden agafar a saraus nocturns. El lector que cerce una prosa més o menys documental s’equivocarà de mig a mig. Bé, tampoc no caldrà exagerar, perquè l’autor no es pot estar de fer alguna referència a la situació política actual, com quan afirma, sense miraments, que la televisió pública dels valencians és “una televisió autonòmica intervinguda políticament”. Aqueixos referents passen per les revolucions de la mirada grotesca i paròdica, que és un dels punts forts de Xavier Aliaga. De fet, com ha dit l’autor, pretenia parodiar, esmicolar les trames esotèriques que estan de moda. El seu joc, amb tot, no és fàcil. Ja li va bé distorsionar uns quants graus les situacions, però aspira a l’equilibri, perquè el resultat no siga una estracanada desproporcionada, i els personatges siguen alguna cosa més que un pur desgavell.
Els neons de Sodoma és una obra coral, per on desfilen un repertori de personatges ben estrany, per no dir extravagant: l’inspector Feliu Oyono, de pares guineans, ben plantat, elegant i culte, però amb un fons no sempre atractiu; la reportera televisiva, perduda en la mediocritat emotiva i professional, que somnia en l’aventura i en la passió; el calçasses i ambiciós alcalde; el rector –tot un encert–, un home que a la vellesa li apareixen problemes de fe; els escurçons de les germanes Pitarch, les riques del poble que, per bé que viuen corcades per l’odi, hissen la bandera de la tradició i les convencions; els fanfarrons del poble; la reina de les festes, descarada i llesta; i finalment la colla de delinqüents, on destaca el surreal William Sánchez, un pinxo catòlic que té visions amb l’altíssim. La variada fauna que pobla la novel•la permet a Xavier Aliaga picotejar molts temes (com ara, a més dels esmentats, el racisme, el caciquisme, les drogues…) i apostar per un estil ràpid i concís, amb situacions i personatges perfilats amb dues pinzellades. La factura final és una història esquemàtica –però suficient, ja que tanca amb eficàcia tots els fronts oberts- i on molts lectors es quedaran amb la mel en la boca, amb ganes de més coses. Un altre punt d’interés és el llenguatge àgil, expressiu i col•loquial que aporta una frescor a la narració. Amb les pautes que regulen la novel•la els personatges són sintètics, però mai no són titelles, almenys els més significatius. En la seua brevetat, ofereixen matisos, un punt de relleu. Tot i ser víctimes de les circumstàncies i de les inèrcies, no són passius. A la seua manera somien, es defensen, s’autoafirmen. Es redimeixen. El producte funciona perquè s’ajusta a les expectatives plantejades pel novel•lista, que pretén que el lector s’ho passe bé i mire amb ironia i distanciament el seu entorn.
Els comentaris estan tancats.