Icona del flamenc, amb una veu d’afinació i sabor prodigiosos, Camarón va ser també un personatge d’intuïcions, un intèrpret avançat al seu temps. Si més no, no s’entendria deixar-se embolicar en un projecte que, des del principi, n’eren conscients que trencava amb les regles d’un estil molt codificat i sotmés al criteri d’una crítica i uns oients granítics. Tot i això, Camarón s’hi va deixar dur durant un mes de gravació per la creativitat desbocada de músics com ara Tomatito o Raimundo Amador però, sobretot, d’intèrprets procedents de la fusió del flamenc amb el rock o el jazz. Això s’havia fet, però no emprant com a fil conductor una de les veus mitològiques del cante jondo.
El disc és extraordinari. Sols el tall inicial, el monumental “La leyenda del tiempo”, llastrat per alguns arranjaments de teclats característics dels setanta i que no han suportat massa bé el pas del temps, ja mereixia el viatge. Però hi ha molt més: extraordinàries bulerías sense aditaments, l’adaptació de “La Tarara”, l’atrevit (en el seu context) “Volando voy”, composat per Kiko Veneno, o la magnètica “Nana del caballo grande”, amb acompanyament de sitar. Un doble mortal cap endavant. Un menú impossible de digerir per als tradicionalistes. I no tant tradicionalistes. Però una obra magna de la música del segle XX i un camí que després ha generat producció interessant com la dels propis Raimundo Amador i Kiko Veneno, en associació o en solitari, i d’unes altres vessants del flamenc-pop més comercials i insípides que no esmentarem.
Sense La leyenda del tiempo, a més, no existirien segurament dos discos posteriors també de gran volada i transcendència: Omega (1996), un mà a mà extraordinari entre el cantaor Enrique Morente (un altre cul inquiet) i els rockers Lagartija Nick, amb l’ombra de Leonard Cohen planant sobre el procés. I La leyenda del espacio (2007), de Los Planetas, amb una col·laboració també de Morente, però menys intensa, basada en la fusió dels pals del flamenc amb l’space-rock de la banda de J i Florent. Amb aquest disc, tòtem indiscutible de l’escena indie (destacat perla revista Rockdelux com el millor disc nacional de la dècada), el suplement La Luna d’El Mundo va fer un experiment que demostra que aquests intents continuen tenint lectures difícils: la ressenya del disc la va fer Alfredo Grimaldos, l’especialista en flamenc de la publicació, qui va fer una crítica devastadora basant-se, sobretot, en la veu nasal i dificil d’assimilar per als no iniciats de J.
Amb Grimaldos, també un excel·lent periodista d’investigació, autor del llibre, entre d’altres, Zaplana el brazo incorrupto del PP (2007), m’uneix una certa amistat, la suficient per retraure-li en aquell moment que s’equivocava en llegir el disc des del flamenc i no com a obra rock que parteix dels pals del flamenc. Rock, al cap i a la fi. No el vaig convéncer. En acabar, era difícil fer-li apreciar la potència i els valors d’un disc que no estava vehiculat per una veu rotunda com les de Camarón o Morente, qui sols canta el tall final del disc planetari. Per a alguns, però, aquells tres discos composen un tríptic imprescindible de la història de la música.
14 Comentaris
Un article molt bo. Gràcies 🙂
Excelent entrada, Sr Aliaga! Jo també vaig vore el documental anit, tot i que he que ho vaig fer amb intermitència, ja que en el meu zàping d'anit preponderava més el programa "Pekín Express"… Sí, ho confesse, estic una mica enganxat a eixe programa…
La seua entrada aporta una sèrie de noms de músics i de discos que caldrà buscar i escoltar. El flamenco té una gran capacitat per a fusionar-se amb qualsevol cosa, amb resultats variables. Fa uns anys vaig vore en València un concert de Sonic Youth en el qual participava, fent una cançó al final, el cantaor Enrique Morente. Jo personalment no li vaig trobar la gràcia a l'invent, potser perquè era la primera vegada que veia a Kim Gordon i companyia en directe i el que m'apetia de veritat era escoltar "Diamond Sea", entre altres joies. En auqell cocert, per cert, em vaig trobar Cul de Sac, ànima perenne de l'escena musical pop!
M'alegre que t'agrade, Clidice. Tadeus: he omés la col·laboració de Morente amb Sonic Youth perquè va ser una cosa puntual, però òbviament el tema devia tindre la seua gràcia (aquella jornada del Greenspace no la vaig vore). I clar, els resultats de tota fusió són variables: les llistes d'èxit estan a vessar de produccions infumables amb el flamenc com a excusa.
Per cert: vaig vore, per primera vegada, un fragment de Pekín Express. Em posa nerviós vore tant element i elementa de mentalitat tan precària, per dir-ho suaument. Un Gran Hermano vestit de lagarterana. Vosté sabrà.
"La Leyenda del Tiempo" és per si mateixa una obra major i, com molt bé indica vosté, un punt de partida per a molts projectes i experiments musicals posteriors. El que ocorre és que este punt de partida va situar el llistó tan alt que amb dificultat altres projectes han pogut aconseguir la magnificència d'esta OBRA (amb lletres majúscules). Estic d'acord en la valoració positiva del "Omega" i "La Leyenda Del Espacio", i per contrastar li diré que a mi els projectes de fusió flamenca que mes m'han impressionat han sigut el "Spain" de Chick Corea (dins del disc "Lignt as a Feather) i per descomptat la col·laboració entre Sonic Youth i Enrique Morente (de la qual encara no tinc constància de si s'ha publicat el disc anunciat). També em sembla destacable alguna que altra cançó que toca estos pals dins del projecte alternatiu de J. i Lapido, l'anomenat "Grupo de expertos sol y nieve", un divertimento mes que destacable.
Lo que realment em va impressionar del documental emés anit (jo també vaig ser víctima de la llegenda), va ser el muntatge musical, amb banda simfònica inclosa, que va rematar el projecte a Amsterdam. Vore en directe un espectacle d'eixa índole ha de ser per a anar-se'n "de la
"de las patas pâ bajo",(volia dir).
Sí, sí, el tema simfònic del final del documental tenia el seu interés, però l'original em sembla difícilment millorable. No he citat els Solynieve per no allargar el post, però també és projecte destacable. I no he escoltat la gravació de Chick Corea, gràcies per les seues suggerències sempre pertinents.
Bàsicament, estic totalment d’acord amb tot el que dieu. Crec, però, que heu oblidat alguns aspectes interessants. Per exemple, la influència decisiva de Paco de Lucía en el rumb que va prendre Camarón. De fet, la presència de Paco en discos posteriors, com ara Calle real, és aclaparadora. Altra curiositat és la presència en La leyenda del tiempo del flautista i saxofonista Jorge Pardo, que més tard enregistraria un disc fonamental en la història de la fusió, 10 de Paco, amb Chano Domínguez. I per últim, m’agradaria recordar el nom de músics catalans que van col·laborar en tota aquella moguda: Carles Benavent, Joan Albert Amargós… Amb tot açò, jo vaig passar de rebutjar frontalment el flamenc (durant la meua adolescència, el flamenc estava absolutament manipulat pel franquisme)a ser-ne un absolut enamorat, sobretot de la fusió de flamenc i jazz.
Si obrim la gamma de comentaris a gent com Chano Domínguez, Bebo i Chucho Valdés, Michel Camilo i uns quants mes, ens acostem molt a eixa magnificència que comentava al referir-me a "La Leyenda del Tiempo" com a disc referencial. El que potser el diferencie de la resta siga, com apunta Xavi, la precocitat de l'aposta. Això sí, si ampliem mes la gamma i introduïm a Paco de Lucía la cosa es complica molt. I és que el tema Paco dóna per a molt… Bons apunts Ximo, gràcies.
Hola Ximo, el tema dels músics que col·laboraren ho tracte tangencialment, perquè donaria per a molt (un post en un bloc no hauria de ser llarg). I el tema de la influència de Paco de Lucía, com bé diu CuldesaC, és complex. El guitarrista no va participar en el disc, però ho va beneir. En tot cas, moltes gràcies a tots per les successives ampliacions del post.
No ho vaig poder vore perquè estava d'agradable soparet, i mire que m'haguera agradat. No apuntaré res més que ja ho han dit tot per ací dalt. Només que per algo el meu gos se deia Jondo, i l'O2 que jo porte tatuat a la mà esquerra va ser pel Camarón.
¿Què és açò, la flamencosfera?… No sabia que per ací hi havia tants amants del flamenco, i tan avesats. Estic aprenent moltes coses gràcies a vostés.
Per cert, Comtessa, ¿quin és el mecanisme mental que porta a algú a fer-se tatuatges? Em costa entendre-ho.
La paraula clau és "qualitat". I tindre les orelles ben obertes. Descobreixes i t'agraden coses que no ho podries ni sospitar.
És qüestió de qualitat i, també, de talent. Com dirien els propis falmencos, de tenir 'duende'.