Els arguments de Cucarella són assumibles. Clar que hauríem de preguntar-nos per la situació en unes altres literatures. Quin percentatge d’escriptors en castellà poden viure de la literatura? Els autors de best-sellers, que ja són uns quants, i quatre o cinc patums que, a més, han de fer articles de premsa, conferències, tertúlies i tota la resta d’activitats complementàries. I això ja és un triomf. Però també és cert que les condicions culturals i periodístiques de l’àmbit català són molt més pobres (en quant a mitjans en la nostra llengua) i les possibilitats, per tant, més restringides. Afegiu menys volum de lectors, manca d’interès editorial (més enllà dels premis), manca de traduccions, manca de relació entre els àmbits de creació valencià-català-balear. La cosa està molt maleta. És cert.
Amb aquestes condicions (conegudes: ací no escriu ningú enganyat) hi ha un grapat de gent que encara continuem escrivint i ho fem des del País Valencià, la part més feble de la cadena (per manca de suport institucional, per descrèdit social i pels obstacles del secessionisme). Això ja ho sabem. De vegades, en alguna xerrada, he especulat sobre com seria la creació literària sense haver de guanyar-me les garrofes amb el periodisme (o amb una activitat periodística més limitada), tot el dia per davant per escriure, corregir, refer, reflexionar, llegir, documentar…
Podria argumentar això per justificar les carències de les meues novel·les. Però no és excusa: en compte de fer una novel·la cada tres anys, podria perllongar els terminis. O fer-me 25 cafès i dos o tres paquets de tabac al dia i dormir tres horetes, com Stieg Larsson. Però no vull ser un cadàver jove. Les coses són com són. Vull escriure. M’ho demana el cos. Però també he de viure. Ara ja sé que no vaig a canviar la història de la literatura, però set o huit anys després tinc un grapat de lectors i un cert ofici. Aspire a continuar millorant, a fer coses més ben acabades i interessants, em compromet a no posar terminis que no vaig a poder complir, a no enviar res a imprimir que no crega que és un poc millor que l’anterior. Em compromet a tindre paciència.
Amb tot, no crec que es puguen alterar molt les meues condicions professionals, les d’una activitat creativa però sotmesa, com totes, a les merdoses lleis del capitalisme. I això, per traure rendiment, tot i que siga mínim, del treball d’escriptura, implica perdre molt de temps i, malauradament, acabar en els premis. I si hi ha sort i guanyes, i et publiquen, fer-te tu la promoció, perquè per a les editorials el tema s’acaba quan et lliuren el guardó. Tant de bo fóra diferent. És així.
Aquestes vacances de Nadal volia fer una empenta a un projecte il·lusionant (i avançat) que tinc entre mans. Per sort, únicament per sort, perquè em dedique a això, en dos dies m’han caigut a sobre un parell d’encàrrecs periodístics ben pagats. El nou llibre haurà d’esperar. A Falles serà. O a l’estiu. O per les nits, quan el xiquet ens done treva. Ningú no em va dir que anava a ser fàcil. Ningú no em va enganyar. Ho faig perquè vull. I lluitaré per cada lector, em pegaré amb les editorials, buscaré agents, si cal, faré quilòmetres, fins que em canse. En tot cas, i fins nova ordre, crec que us estalviaré les lamentacions públiques.
24 Comentaris
Xè, que gran eres, xè! M'encanta aquesta il·lusió per l'escriptura que transmets…
Estic amb Jesús, entren i tot ganes d'escriure!
Aiii l'escriptura, i els anhels pel temps que no li podem dedicar. Eixa rèmora que alguns arrosseguem en una vida poc propícia per a açò.
No sap vosté el que jo donaria per tindre temps a dedicar-li, sense cap ambició, amb l'única intenció de plasmar algunes dèries literàries pròpies i, així, soltar llast i disfrutar-ho.
Moltes gràcies pel caire il·lusionant del seu discurs i per transmetre'ns-ho tan bé.
Una reflexió molt encertada, sincera i realista. Per a emmarcar-la. Crec que la literatura és preferentment cosa d'individus sols, cosa de fer la batalla pròpia amb les armes pròpies. I poc més. Preferisc els teus arguments personals i sincers als planys de Cucarella, carregats de contingut polític.
Qui sap? Potser despús demà hi haja un 'boom' d'autors catalans, valencians o balears. Les coses són així. La literatura no es pot promoure, ni preveure.
I que dure. No tenim pressa! De fet, la història de la literatura és, a grans trets, una història "d'aficionats", no de "professionals".
Gràcies, senyorets i senyoreta. Sense il·lusió és molt difícil. Clar que estic en la fase primerenca. No puc garantir que un dia caiga en el desencís (justificat, tot s'ha de dir) dels veterans. En tot cas: hem de tindre il·lusió partint del realisme.
I si a alguns de vosaltres us serveix com a incentiu, perfecte.
Com de costum, Xavi, una anal.lisi lúcida i equilibrada, sense falses complaences ni laments plorons. Les coses són com són, dius. Podria semblar una frase feta, pobra, per fugir d'haver de fer reflexions més laborioses. Però és el millor resum d'aquesta (i de tantes altres situacions).
Només voldria reflexionar un poc sobre una qüestió. Durant dècades vinc llegint tant de plany per la dificultat de viure de la literatura en català, que faria la impressió de que tots els qui hem eixercit de literats a casa nostra tinguèrem eixa pretensió. Jo personalment encara que visc d'escriure, no voldria viure de la literatura de creació en sentit estricte. M'explique: afortunadament no he de compaginar l'escriptura amb un ofici fotut i desagradable, que em deixe esgotat per a la creació. Faig molt d'escrit d'encàrrec, per un preu estipulat i amb uns terminis d'entrega més o menys espartans. Això em dona la llibertat de fer el què vull i quan vull quan es tracta de creació. No desitge veure'm en la circumstància d'haver d'acabar una novel.la per pagar la hipoteca. Per a això ja en tinc eixos encàrrecs on l'exigència és més tècnica que personal.
A més el nostre és un ofici ben solitari i crec que la professionalització total (en creació estricta, vull dir) ens aïllaria encara un poc més. A mí m'agrada l'ambient de les redaccions amb més gent, m'agrada la pausa del café que també s'aprofita per posar en comú problemes d'escriptura en equip. Les sessions de brain storming en un equip de guionistes, per eixemple, solen ser molt sucoses i no me les voldria perdre. Treballs alimenticis, si voleu, però molt dignament pagats i que t'obliguen a tenir les neurones entrenades. I a sostenir un feedback permanent amb els teus col.legues. A partir d'ahí, en el temps que ningú no em mesura, dir la meua amb totes les llibertats, començant per la llibertat de fixar-me els meus propis terminis. No voldria traslladar la pressió d'eixos encàrrecs al terreny de l'escriptura més íntima. Pero això em desmarque de la pretensió de viure de la literatura, que no de l'escriptura. I segurament no serè l'únic que ho veu així.
M'alegra molt llegir això, Paco, i que pugues viure d'escriure. Les coses, òbviament, s'han d'explicar: de les meues tasques periodístiques, un bon grapat són agradoses i interessants. No em puc queixar. Això sí: trobe a faltar moltíssim treballar en un equip de guionistes (no tant en una redacció) tot i que siga fent productes que no t'acaben d'agradar. Però crear amb una altra gent és una experiència fantàstica. En tot cas, em guanye la vida davant un ordinador, com tu. No està malament.
Siguem conscients, tanmateix, que hi ha escriptors que han hagut de guanyar-se la vida amb tasques no massa edificants i allunyades de la creació.
Senyor Aliaga, m'ha agradat la seua visió de l'assumpte. De tota manera, hi ha una forma de guanyar temps per a escriure: renunciar a unes altres coses, com ara fills, cotxe, mòbil, vacances, jubilació… És la tècnica del ionqui que no fa de camell, però que, tot i això, ha d'organitzar la seua vida al voltant del seu vici. Per a renunciar a certes coses, alguns ja han fet tard (o caldrà que esperen a la jubilació!), però per a renunciar a unes altres sempre s'està a temps…
Per a un periodista, el mòbil i el cotxe, doncs això, i per als xiquets ja hem fet tard. Més coses? Home, jo no pense renunciar al tennis, ni a una bona pel·lícula, de tant en tant, ni a viatjar, quan es puga… Escriure. I viure. A això em referia.
A no viure si no escrius en comptes de viure, em referia jo…
Amic O'Leory:
No hi ha que renunciar a res. Dubte molt que aquells que, per tal d'escriure, deixen de viure tinguen alguna cosa interessant a dir. Ens calen autors amb vida pròpia, que viatgen, que tinguen fills si els vé de gust, que ixquen amb els amics i si cal que es bufen o vagen de putes, que fins i tot treballen d'alguna cosa que els acoste al món real…no grafòmans compulsius. Res és més penós que un escriptor que viu la seua tasca com un sacerdoci: Renuncie a tot per tal de no privar el món del meu talent. Però de volta en quan surt del cau a queixar-me de que les institucions no em mantenen. Amb totes les dificultas, certíssimes, que suposa ser esriptor al Pais Valencia hi ha lleis universals que no fallen mai. Res ajuda millor la literatura i els literats que parir bones històries. En canvi, les palles mentals que només interessen el seu autor ja poden unflar-se de subvencions que no aniràn enlloc. Això val per la la literatura en català, en anglés o en swahili. No renuncieu a res, i menys a viure una vida plena que us faça més savis (o més punyeteros). A partir d'ahi tindreu coses interessants a dir i segurament em donaràn ganes de comprar el llibre, ganes que ara poques vegades em provoquen. Una bona política cultural ajudarà una miqueta, però l'ós del moll de la questió està en altra banda. On a estat sempre: sense passió no es pot fer una literatura apassionant… pero ull, parle de passió per la vida, no passió per la literatura com a substitutiu.
“Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres”, diu Fuster. Posem al “llibres” aquest el parèntesi “Escriure” –deixem de banda ara el de “Llegir”– i tindrem, si fa no fa, les opinions d’Aliaga i de López Barrio sobre la qüestió. Diguem ara que no es viu si l’escriptura no substitueix la vida i tenim a O’Leory. Es viu si s’escriu (i no es viu), es viu si se l’escriu (i no se la viu). Jo em trobaria més a prop del glossador de malnom estrany. I reblaria el clau (i me’n fotria un!): la meua vida s’escriu en una llengua i literatura a partir de les quals em faig la meua llengua-literatura-i-vida per a escriure.
Paco, tens una idea molt clara de com hauria de ser un escriptor i com hauria d'afrontar la vida. Jo no he veig tan clar. Escriptors o no escriptors, cadascú té una personalitat determinada. Hi ha qui es menja el món, i qui s'ofega en un got d'aigua. Hi ha gent introvertida i gent extrovertida, i així fins que ens cansem d'enumerar adjectius. Cada persona és un món, i la literatura és un món molt complex. Té a vore amb la vida, sí, però també amb una cosa difícil de definir: la imaginació.
Això sí, en qualsevol cas, una de les coses més ridícules que pot fer un 'escriptor' és queixar-se de les dificultats per a ser 'escriptor'. Crec que en això estem d'acord. Jo escric, com vosaltres, i també intente viure.
Amic Lopez Barrio:
Si això és el que ha entès, o no ha entès una merda o no m'he explicat una merda, perquè estic totalment d'acord amb vostè. Quan dic renunciar, com collons he de dir que cal renunciar a viure, redéu! Viure i escriure no són antònims, sinó irremeiablement sinònims, però disjuntius. I entre escriure grafomàquies i novel·les amb forma de sèrie de televisió hi ha una rica varietat de matisos, que van des de la màxima exigència, més o menys aconseguida, fins a la literatura de consum, més o menys digna (de palles mentals, no opine, perquè no m'agrada fer-me'n: tinc massa treball vivint i escrivint). Ara bé, quan dic renunciar, vull dir que per a escriure tan bé com es puga, algunes persones, no sé vostè, cal que deixem de fer algunes coses, és a dir, triar, és a dir, sacrificar-se una miqueta o més que una miqueta. Sense això, estem condemnats a una àurea merdòcritas.
Aguarda't! Si ets crític ets un ploramiques, si vols ser escriptor has de tenir "vocació".
La vocació per als frares i les mongetes.
Em dol que alguns comentaristes hagen agafat el rave per les fulles. De què serveix fer un llibre, amb tota la vocació literària que vulgueu, si no els pots publicar o quan el publiques es mor de fàstic en els magatzems dels distribuïdors, o de les llibreries… Ara, sempre hi ha l'escriptor que escriu per a ell a soles, i quan publica un llibre no es preocupa si l'editor li fa la promoció, si el distribuïdor distribueix el llibre o si el comentarista de llibre li farà la ressenya segons en quina editorial publique.
Ens agrade o no, no solament de vocació viu l'artista. Tot esforç necessita d'una compensació. I la compensació no cal siga econòmica. I si l'escriptor fa la seua faena, just és que exigesca als altres actors de l'obra la responsabilitat que els correspon. Monyicotades, les justetetes. Mística, cap. Per desgràcia, i ací rau la crítica del post, entre l'autor i el lector apareiexen sovint massa obstacles.
Toni Cucarella
Si la vida m'ha de sorprendre, que em trobe treballant.
No tenir lectors ens fa millors.
Amic O'Leory,
ni tú t'has explicat tan malament ni jo t'entés tan malament tampoc, em pense. La postura que estava criticant no era la teua (al cap i a la fi dius que estem d'acord i jo ho crec també), sino la d'alguns col.legues que fan bandera, dia si dia també, d'aquest assumpte.
Sé que no s'ha d'el.levar l'anècdota a nivell de categoria, però em permetreu contar-vos-en alguna prou il.lustrativa:
Un amic meu, bon novel.lista, em contava que va visitar un dels homenots de la literatura valenciana dels 70. Aquest personatge, narrador i poeta, vivia en una magnífica casa en la muntanya, on fruia d'una envejable biblioteca personal. Això si, tenia el corral de la casa una miqueta descuidat. El meu amic li va suggerir que si de volta en quan regara les plantes tindria un pati preciós, on donaria gust estar, sentar-se a llegir o escriure o fer conversa amb els amics. L'altre li va a contestar: "Això em faltava a mi ara… posar-me a regar plantetes, com si no tinguera ja prou feina escrivint".
A eixe extrem és al que em sembla patètic arribar. Ni en nom de la literatura ni en nom de res. (Pot-ser siga per això que sempre vaig trobar avorrida l'obra d'aquell senyor).
Veure creixer una planta que has cuidat pot ser una experiència preciosa i donar lloc a un bonic poema. I és una experiència senzilla, barata, i de primera mà. Però també pots llegir-te tot el que els poetes han dit ja abans sobre el tema. I aleshores, ben plé de "cultura literaria", dir la teua: fer una Oda a la rosa on es veurà que t'has llegit a Rilke o a Juan Ramón Jiménez. I mentres tant les plantes del teu propi jardi, morint-se de set.
Això crec que és fer la literatura més sagrada encara que la pròpia vida. O simplement viure una vida de segona mà, prestada dels escrits dels altres. O siga, una altra manera d'arribar a eixa plúmbea merdòcritas.
O pot-ser una Conselleria de Cultura com cal li hauria de pagar el jardiner?
Lamente no compartir les visions ascètiques rotllo "tindre lectors és un mal senyal". I bé, l'amateurisme té avantatges, com explica Paco, i també alguns inconvenients. Tema obert.
Coincidisc amb Toni Cucarella en què l'escriptor ha de tindre compensació i la indústria ha de fer el seu treball. Volia afegir a això una visió més positiva que, postser, combativa.
Benvolgut senyor Aliaga,
Entenc que el rotllo va per mi, per allò de "No tenir lectors ens fa millors" (que no és el mateix que "Tindre lectors és un mal senyal"). La frase pot ser presa com a estirabot -que també- o com a dita assenyada. Jo (me) l'agafe com a reflexió amb molt de trellat, i tinc ganes de donar voltes entorn d'ella. És engrescadora. Així, a rajaploma, diria que el lector no existeix, que és sempre 'ideal', que no cal, llavors, tenir-lo present perquè ell no hi és (present). Escriure (bé, i aquest 'bé' ha de veure més amb l'inici que no amb el resultat) és fer-ho per a ningú. No em val ni aquell que diu que escriu per a si mateix, ni qui assegura que ho fa per a l'altri.
Sr Cucarella, crec que també hi ha certa mística en allò de considerar-se, o autodenominar-se, 'escriptor'.
La indústria, pense jo, fa el seu treball, i el fa força bé: transforma matèries espirituals -manufacturades-, mitjançant maquinària i treball, a fi d’obtenir béns manufacturats i serveis adreçats al consum i a la consumpció. La indústria té present el consumidor, aquest, sí, ben real. "No tenir lectors ens fa millors". Tenir consumidors simplement no ens fa.
Crec que ara s'entén molt millor, Gustav, i fins i tot es pot subscriure el seu discurs. Entrem, això sí, en l'esbarós terreny (obviat conscientment en el post) de la comercialitat, els lectors-consumidors, la professionalització a través del best-seller i etcètera, etcètera.
La meua frase per a la reflexió, no tan bona com la seua, és: "Arribar a tots els lectors possibles". O siga: a tots els hipotètics lectors als quals la meua proposta, feixuga, lleugera o com siga, els hi pot agradar. I algun més.