Els records. Passàvem els estius a Castelldefels, a un vell edifici de RENFE, d’una planta, pegat a les vies, que el meu oncle Juan havia reconvertit en modesta però agradosa residència estiuenca, amb un interior funcional, preparat per a acollir un exèrcit d’adults i xiquets, fills i nebots, amb una jungla magnífica de plantes i hortalisses a l’exterior. I entre la platja i les vies, un solar, junt al passeig, que aïllava la casa. Era perfecte. Li dèiem el Xiringuito. Encara és allí.
L’exèrcit s’organitzava per anar a pel pa, a per la premsa -sempre El Periódico-, per cuinar, per parar taula, per envair la platja, per jugar a tennis taula, per fer les habitacions, per passejar en bicicleta. No recorde haver pronunciat mai la paraula avorriment. Un dia, però, la canalla férem un extra: anàrem a una fireta que s’organitzava uns quilòmetres més enllà. A la tornada, a la caiguda del sol, però encara de dia, vaig creuar per la carretera del passeig posseït per alguna cabòria feliç i inconscient. M’arreplegà un cotxe que circulava com si el perseguira una colla de dimonis. L’absència de trànsit. La pressa. No ho sé. Impacte en un genoll i en el cap. Vaig volar.
La següent escena no la vaig poder veure però la puc visualitzar com si l’haguera vist: la meua cosina Maria Jesús, perseguida per la seua germana, Rosa Maria, corrent desencaixades cap al Xiringuito, alertant els majors. Vaig despertar en els braços de ma mare, en el cotxe que m’havia atropellat. Nervis i crits. Conduïa una dona profundament desagradosa. Això em contaren. També em digueren que era de casa bona. Em conduïa a l’hospital de Bellvitge. Vaig tornar a nàixer. Ho digueren els metges. El següent record fou en l’habitació, la primera vegada que vaig poder posar peu a terra per anar al bany. L’impacte de la visió en l’espill de la meua cara deformada fou devastador. Un estiu malbaratat per l’ensurt i la convalecència. Amb el temps, però, l’accident es convertí en un malson, en una data en el calendari que es recordava amb alleujament. Semblava com si les cicatrius físiques, ben visibles, sempre hagueren estat allí.
En deixar d’anar a Castelldefels, uns anys més tard, aquest mal record s’esvaí en benefici de gojosos fragments de memòria. En el disc dur dels mals rotllos, experiències més dures i traumàtiques ocuparen l’espai. Més de trenta anys després, tanmateix, l’accident torna per recordar-me com és d’aleatòria i casual l’existència. La mort va tocar a la meua porta. I aquestes línies estigueren a prop de no existir mai. Encara no sé per què aquesta constatació em resulta tan neguitosa en aquest moment concret. Però m’imagine quin ha estat el dolorós i insospitable detonant. I cou bona cosa.
A mon tio Juan
9 Comentaris
Uf!
D.
Malgrat el mal record, n'associes de fantàstics i impagables. Queda't amb aquests. Una abraçada.
Allò curiós, Clidice, és que això és veritat. I també que m'he sentit, d'alguna forma, alleujat. Un "uf" com el de Dolors, però en positiu.
Senyor Aliaga,
jo també vaig tornar a nàixer cap als 11 anys en circumstàncies anàlogues: un encreuament, una inconsciència amb bicicleta i un camió que tornava de descarregar terra. El resultat no res, sense guionet ni article, per sort: quatre punts o sis a la closca, fets amb la matrícula del vehicle. Però si en comptes de tornar de descarregar hagués anat a fer-ho, el pes li hauria impedit frenar a temps. Mai no me n'he arribat a oblidar, però; potser perquè passe cada setmana pel lloc mateix dels fets…
El seu article, magnífic, digne d'un conte o d'un bon capítol de novel·la
És curiós, Lev, però algú per línia interna m'ha dit si tinc pensat fer d'això material literari. No m'ho havia plantejat, però en llegir el darrer de Manel Alonso i coincidint amb això, m'assalten els dubtes. No ho sé, és possible.
Allò tangible és que vosté i jo estem ací, dialogant. I ara sé que ens hem de felicitar per partida doble. Uf.
Nunca he vivido algo así y me alegro. Aún así, es casi bonito leer las palabras y letra escrita de alguien que ha vivido algo tan fuerte y está bien para contarlo… no sé explicarlo bien pero me alegro de que no fuera "nada".
Un saludo.
Hola Sonix,
allò impactant és la doble sensació: que pots contar-ho i que, a poc que haguera estat diferent, podria no haver-ho contat. A determinada edat això no ho contemples, continues vivint i ja està. Temps després, però, les coses guanyen un altre significat.
I jo…la teva Cosina com em vaig sentir de malament, els dies que estaves a l'hospital no volia ni anar-te a veure, em sentia tan culpable…només tenia 13 anys.
Però mai no oblides una escena així. La meva Germana Rosa Maria i jo, van creuar amb els petits, la Raquel i en Willie i tu que no t'havies posat les sabates, te les vas decidir cordar en aquell moment, no se quina pressa et va entrar, però de sobte vas creuar la carretera, però per a tu no va importar que hi haguessin dos sentits i "bimba", si que vas volar, els crits i la por que van envoltar la brisa del mar ressonen en el record al meu cap…Em sentia tan culpable per no haver-te esperat a posar-te les bambes… Mentres tu et debaties entre la vida i la mort , jo també volia morir-me, aquest malson no em va deixar fins que els meus pares i els teus em van obligar a anar-te a veure a l'hospital.
Per això és tant important per a mi, cada llibre que presentes, cada fill que tens, la vida que t'envolta perquè podia no haver estat res…
I és per això i per altres accidents que malauradament m'ha tocat presenciar que ara em dediqui a col·laborar en Associacions de víctimes d'accidents. Bona sort Xavier. Ma Jeús
I jo…la teva cusina com em vaig sentir de malament, els dies que estaves a l'hospital no volia ni anar-te a veure, em sentia tan culpable…només tenia 13 anys.
Però mai no oblides una escena així. La meva Germana Rosa Maria i jo, van creuar amb els petits, la Raquel i en Willie i tu que no t'havies posat les sabates, te les vas decidir cordar en aquell moment, no se quina pressa et va entrar, però de sobte vas creuar la carretera, però per a tu no va importar que hi haguéssin dos sentits i "bumba", si que vas volar, els crits i la por que van envoltar la brisa del mar resonen en el record al meu cap…Em sentia tan culpable per no haver-te esperat a posar-te les bambes… Mentres tu et debaties entre la vida i la mort , jo també volia morir-me, aquest malson no em va deixar fins que els meus pares i els teus em van obligar a anar-te a veure a l'hospital.
Per això és tant important per a mi, cada llibre que presentes, cada fill que tens, la vida que t'envolta perquè podia no haver estat res…
I és per això i per altres accidents que malauradament m'ha tocat presenciar que ara em dediqui a col·laborar en Associacions de víctimes d'accidents. Bona sort Xavier. Ma Jesús.
"Podia haver estat no res…", esgarra el cor sols de pensar-ho, sí. Però almenys ho podem contar, i jo vaig cada tres anys o així a Barcelona, a presentar el nou llibre, i tu sempre vens, i sempre és emocionant, però no tenies per què sentir-te culpable per tenir un cosinet despistat i la mala sort d'haver-nos trobat amb una boja amb molta presa.
Perquè podria haver estat diferent. Però tampoc no deixe de pensar en uns altres accidents, en la gent que ens va deixar abans d'hora, Raquel, o ton pare, per exemple. En fi, que et vull molt, cosineta. Una abraçada molt forta.