Havia decidit exhumar aquest disc, un doble en directe anomenat Obras escocidas (Virgin, 2001), unes setmanes abans de saber que Los enemigos, sense dubte una de les millors bandes de rock espanyoles de la història, tornaven als escenaris en una gira anti-crisis (o d’alimentació, tant se val). El desé aniversari del doble àlbum era una bona raó. I amb el retorn, més encara. Posem per cas, a més, que malgrat una certa notorietat de Los enemigos en el seu moment, molts dels lectors del bloc no tinguéreu el gust. Aquesta és la raó fonamental de parlar-ne: potser tindreu l’oportunitat de conèixer-los i veure’ls en un directe que s’assemblarà molt a aquell disc.

Obras escocidas (Custom)

Obras escocidas condensa i resumeix amb bastant exactitud tres lustres d’impecable història musical des de la seua irrupció amb el rhythm’n’blues sorneguer i castís de Ferpectamente (1986) fins l’última i excel·lent gravació d’estudi, Nada (1999), amb discos pel mig cabdals com La vida mata (1990), La cuenta atrás (1991) o Tras el último no va nadie (1994). Àlbums plens de cançons viscerals, rock contundent, lletres rabioses i denses i una visió agra de l’existència, la de Josele Santiago, veu, guitarra i compositor. Històries de perdedors i vencedors, de suïcides i homicides, d’explotadors i explotats, d’amos i servents, d’amors apocalíptics o impossibles. Una cosmovisió personal que connectava -podria fer-ho encara- amb els cadells inconformistes del premileurisme.

Però no sols això. Tal volta Los enemigos siga l’única formació que faria de pont entre escenes tan radicalment desconnectades com el rock urbà de calimocho i Viña Rock i l’indie menys acomodat o més versàtil en les seues referències. Això explica que al directe d’Obras escocidas puguen comparèixer sense que trontolle res Rosendo Mercado, cantant Yo, el rey, i Los Planetas, fent una respectuosa però planetària relectura de Sin hueso. Una connexió en la que té molt a veure el baixista “enemigo” Fino Oyonarte, qui va enfocar la seua carrera com a músic i productor a l’escena independent. Potser Los ilegales de Jorge Martínez, qui també canta al disc, siga un cas semblant de reivindicació gafapasta i popular alhora.

Dit això, els llegats musicals d’uns i d’altres trobe que són comparables però desiguals: Desde el jergón, Dónde, La otra orilla, An-tonio, Ouija, Dentro, Septiembre, Na de na, La cuenta atrás, Me sobra carnaval (la seua millor cançó?)… Un cançoner indestructible com ho demostra el fet que un any després aparegué un segon volum, Obras escondidas (2002), en una lectura més acústica, d’auditori teatral i personal segut, amb algunes de les cançons que havien quedat fora del doble directe

Al seu manifest de re-retorn (ja havien fet una gira amb motiu del 20 aniversari de Ferpectamente, sols que amb Artemio Pérez, el bateria fundador, a les baquetes) , Los enemigos es reclamen de nou com a hereus de les races de Caïm i diuen tindre fam. Això és: tornen amb ganes, malgrat tot. Si és així, és una gran notícia: una altra banda mítica com Surfi’n Bichos oferí esplèndids concerts en la seua tornada als escenaris. I servidor té un compte pendent: en les tres o quatre vegades que els vaig veure, o Josele o jo (o ambdós), estaven seriosament perjudicats. És hora de contemplar i escoltar ferpectamente Josele, Fino, Manolo Benítez (guitarra) i Chema “Animal” Pérez (bateria). “Somos Los enemigos y hemos vuelto”. Puta mare. “Voy derecho al desguace, con mi nuevo disfraz, voy vestido de barbaridad”.

3 Comentaris

  1. Josele Santiago i Fernando Alfaro, o quan el romanticisme eren lletres desbudellades. Poques coses mes es poden dir en el discurs musical i lletristic d'este país, poques coses mes es poden afegir al sumatori en positiu.

  2. Trobe, Alietes, que ja ens portem bé els dos. Oportunitat única, com se sol dir.

    D'acord amb el paral·lelisme, Culdesac, els Surfi'n Bichos no estan citats per casualitat: els dos més grans del rock en castellà.