¿Com es fa la presentació conjunta d’una novel·la i d’un poemari a un espai bàsicament poètic, com ara l’Horiginal, amb un públic acostumat a espectacles i recitacions? Bona pregunta. Doncs això era el que havíem de fer anit Laia Noguera i un servidor amb els nostres respectius llibres, Caure i Vides desafinades, arran d’una generosa i agosarada proposta de l’amic Josep Pedrals per acollir-nos a Barcelona.  I el que pensàrem fou intercanviar-nos les preguntes i els dubtes que ens havien sorgit de la lectura, com una mena de diàleg entre prosa i poesia, amb els corresponents comentaris i lectures i recitats d’alguns fragments.

L’experiment, sobretot en el tram inicial, on havíem de parlar de la novel·la, desconcertà el nombrós públic assistent: un paio de València baixet i amb veu nassal, a qui la gran majoria no coneixia, que no era poeta, els parlava d’una novel·la de la qual no tenien referències (ai, la distància) i que, a més, havia començat la seua intervenció fent un recordatori dels pals i les mobilitzacions a casa seua. Molt poc climàtic, tot plegat. Gens escènic. L’assolellada presència de Laia, a qui ni tan sols una lleugera indisposició fou capaç d’esborrar la seua immensa cordialitat, a més de les seues intel·ligents preguntes sobre la novel·la, serviren per descongelar l’ambient. Això i uns instants de club de la comèdia casolana, amb el narrador fent reflexions bastant discutibles sobre la maduresa.

La segona part es conduí per paràmetres més identificables per al públic. Em vaig permetre llegir (recitar és una altra cosa: culpable de sacrilegi) un dels poemes de Laia i introduir també fragments que em permeteren il·lustrar alguns dels trets fonamentals de Caure, un poemari al qual li vaig trobant a poc a poc els tresors amagats, el partit que li trau a la senzillesa aparent, el to càlid, proper, la presència de la natura, el “jo” personal que habita en els versos… Espere que s’entenguera l’essència del poemari. De la novel·la, no estic tan segur, sobretot quan repasse les meues erràtiques i disperses explicacions. La part final, amb la gran Montserrat Abelló recitant alguns dels hits de Laia, amb una força increïble malgrat el seu gairebé un segle de vida viscuda, li donà sentit a tot plegat. Moment genuïnament horiginal, ara sí. Sols per això, pagava la pena el viatge.

Nit d’experiments incerts, però també de retrobaments (ei, moltes gràcies: em va fer molta il·lusió) i prometedores coneixences. Divendres, a l’Espai País Valencià, a les 20,00 hores, més. Aquesta vegada, sol davant el perill. O no tant: amb el poeta i actor xativí Elies Barberà de presentador i amfitrió total. Avui, jornada pont, de més retrobaments. I una feliç avinentesa, l’estrena aquesta nit d’un nou espectacle amb presència d’Elies en aquest cas com ajudant de direcció, Espiadimonis, al Teatre Lliure de Gràcia. Temps aprofitat. Ja ho crec.

Els comentaris estan tancats.