Vaig conèixer el català Martí Sales l’any 2005, a Lloseta (illa de Mallorca), on havíem desembarcat per recollir els nostres flamants primers premis literaris, el de l’actual frontman d’Els Surfing Sirles per Huckleberry Finn (Moll, 2005), un esplèndid i personal poemari. Connectàrem. Més que per les afinitats literàries (¡com de llunyanes poden ser de vegades València i Barcelona!) per la nostra melomania aguda. Referències musicals diferents, en general: les seues més vintage i canalles. Les meues més indie i recents.

Universos, tot i això, amb molts punts de fricció: aquell cap de setmana, com una mena de regal de l’organització dels premis, al teatre de Lloseta actuava Glamour to kill, una banda que connectava Sales amb algunes de les seues referències musicals i que a mi m’havia convençut per un single redó com una circumferència traçada amb compàs, Clone Fashion, un tema que Isabel i un servidor punjàvem sovint en el nostre programa de Ràdio Klara, La caixa de música. Ella, fins i tot, li posava la cançó als seus alumnes.

Sin-título-3

A Sales li va fer gràcia això. Amb les confiances, li vaig contar breument la sinopsi del que seria un parell d’anys més tard Els neons de Sodoma, la meua segona novel·la. I ell em va explicar que tenia un grup de garatge rock, una tasca que semblava omplir-li tant o més que la literatura. Vaig intentar portar el grup a València, al que havia d’haver estat una presentació conjunta. No va cuallar, potser no vaig insistir suficient amb la sala. Una llàstima. Amb el temps, quan ja havíem perdut el contacte, em vaig trobar una foto de Martí i els seus companys en la Rockdelux. Els Surfing Sirles havien publicat el seu primer llarg, LP (2010), un adhesiu però encara desballestat mostrari de rock. punk, garatge i psicodèlia amb els seixanta gravats a foc i milions de referències textuals i existencials encreuades i aparentment incompatibles. Un treball, al·leluia, amb el qual ocupaven un espai verge en la música en català, al·leluia de nou.

Un bon primer colp en la taula al qual tan sols li mancava una certa depuració en el so sense abandonar el discurs original que els defineix i que algú batejava, amb certa punteria, com “canallisme il·lustrat”. Això és el que, trobe, han aconseguit amb Romaní, semen i sang (Bankrobber, 2011), un addictiu àlbum capaç d’espavilar un geriàtric, adient per ballar, per eixir reforçat d’una ressaca, d’un trencament sentimental o per suportar dignament qualsevol trajecte oliós. O per oblidar-nos d’aquesta morralla política alienant que ens posa de mala hòstia només llevar-nos del llit. Tot no ha de ser ukeleles i amabilitat en la música en català. “La nostra música o actitud té molta més relació amb grups com Budellam, Negu Gorriak i Skatalà que amb el nou pop català”, han declarat recentment, de forma bastant òbvia almenys en la segona part de la formulació.

D’acord, que sí, que açò no és exactament una ressenya, sinó una mena de “ei, jo tenia un col·lega que no sé per on para però que acabe de descobrir que ha fet un disc de puta mare”. Així, tots contents. Amb vosaltres, a mode de tast, el vídeo de Taxista, el primer single del disc.

Els comentaris estan tancats.