Santi se sentia molt faller. Però molt. Més faller que un bunyol d’argent. Més que una despertà somnolent. Més faller que un monument plantat enmig del carrer un dia assolellat de març. Més que una formació de falleres amb el ramell de flors dipositat amorosament al pit. Que una xocolotada al casal. El més faller del món. A Santi l’havien apuntat els pares des que era una criatura de bolquers. I ara que ja en tenia vint-i-dos, que es despullava per entrar en la dutxa i empolainar-se per a una edició de la seua estimada festa, feia repàs. Les falles ho eren tot per a ell. Tot i més. Un amor no correspost: les falles el maltractaven. Sempre havia passat alguna cosa que malbaratava la celebració, els dies suposadament feliços d’eclosió josefina. Un any va ser aquella maleïda presentació en què Santi es va oblidar el text de l’apropòsit que amb tanta il·lusió havia assajat i memoritzat. Es va quedar en blanc. Un blanc nuclear, brillant, inabastable. Ni pruna. Es va quedar tan paralitzat pel pànic que hagueren de baixar el teló amb la banda sonora dels murmuris del pati de butaques. Es va comentar molt a la comissió aquell exercici. I Santi havia de suportar les mirades a cua d’ull, els comentaris burleta, les bromes sornegueres.

L’any següent va insistir en conduir el vehicle del rally faller, amb tan mala sort que en mirar a un costat per acabar d’escanejar una poderosa fallereta disfressada amb una mínima superfície tèxtil va perdre el control i el va estavellar contra el punt de control de la falla rival. Ningú va poder convéncer-los que havia estat un accident: com va poder comprovar la Policia Local, Santi no havia begut. El ball de Torrent. Santi volia morir-se. Literalment, de veritat. Les activitats abans de Sant Josep no eren el seu fort. De fet, en el seu currículum ja figurava que havia errat el penal decisiu en la competició de futbet. I això que jugava en el juvenil de l’Olímpic i tothom li augurava un futur esplendorós. Però era afegir el rètol “faller” a qualsevol cosa i el món es feia negre.

Fins a tot a la pròpia festa la mala sort havia esdevingut norma. Encara es recordava un incident en la despertà quan li va caure un masclet amb la metxa ja prou consumida als peus d’un company. Tenia 18 anys. Ell, no el company, un faller veterà que quasi es deixa un dit gros del peu. Ja no li deixaren assistir a cap despertà més. Ni a la plantà, per si un cas, que no era cosa de jugar-se-la. Perquè rebobinant una mica més, algú de la comissió se’n recordà d’aquella recorreguda on Santi, encara un xiquet, havia insistit en portar el banderí. En algun moment relliscà i l’ensenya viatjà cap enrere en direcció al cap de la fallera major. Set punts de sutura. Les fotos de la pujada a Sant Josep, malbaratades. La xicota hagué de veure la cremà amb una bena que li tapava l’ull esquerre. El passat perseguia Santi com un creditor.

En vista de l’èxit, Santi, a contracor, s’havia de conformar amb desfilar i habitar el casal de la forma més discreta possible. Fins aquell maleït dia en què els roms amb cola que va consumir en fila de a cinc li caigueren a l’estómac com una puntada als genitals. Una nit èpica, ai, de pujada als escenaris, revelacions indiscretes sobre relacions discretes, punyada en les dents d’algun dels al·ludits i visita a l’hospital. Els amics i la família li suggeriren que s’apuntara a una altra cosa, que la festa li costaria la salut, que veges tu, perquè en la vida normal Santi era una persona a la que no passaven eixes coses. El déu de les falles no el volia. Per a Santi, tanmateix, les falles ho eren tot.

Durant tot l’any havia passat de puntetes. Assistia als actes en la darrera fila, havia renunciat, enmig d’un alleujament general, a participar en el mig any, la presentació, el rally, la cavalcada o qualsevol altra activitat. Fins el dia 14 de març, on pensava reincorporar-se de ple dret, que per això pagava la quota amb els diners que estalviava posant copes els caps de setmana sense cap anomalia ni incident rellevant. Les falles, però, ai les falles… No passarà res, no passarà res, no passarà res… Es repetia mentre contemplava el seu rostre preocupat a l’espill. No passarà res, insistia, de nou, mentre el baf ocultava el seu reflex. Entrada a la dutxa. No passarà… ouuuuuuuuu!! Bum! La pastilla de sabó aromàtic de sa mare no havia d’estar allí.

Quan Santi va tornar a obrir els ulls es trobava al llit de l’hospital, encara commocionat. Es va tocar el cap. Li feia mal. Es va palpar una mica. Descobrí que el portava embenat. En girar el coll va detectar sa mare, dormint al seu costat. Quin dia és hui, mare?, diu, amb la veu tèbia. La mare obri els ulls i es va incorporar al seu costat. Ja estàs despert! Gràcies, senyor, gràcies, pensava que no despertaries! Però quin dia és hui?, reitera. Vint-i-un de març. Vint-i-un? No pot ser… Ja han passat les falles? Sa mare el mira alleujada. Ja han passat les falles, sí, has de descansar, per favor, li contestà… Però, però… Això significa…

Final cagafestes. Santi cau del cavall. Un senyal. Les falles i ell són un matrimoni impossible, peres i pomes, Gallardón i Aguirre, Guardiola i Mourinho. Ja ho ha entés. Reposa de nou el cap, somriu a sa mare. Feia temps que tenia ganes de fer un viatge a la neu. Març de l’any vinent podria ser una bona data. Podria ser. En tornar a casa, posa en venda, en el Facebook, el seu nou tratge de saragüell encara per estrenar. Mola. Se sent una persona normal, alliberada. No més falles. No més despertades. No més desfilades. Fi.

Final fantasy. Això no significa res, li talla sa mare. Quan tornem a casa et contaré una cosa… Li donen l’alta. En arribar, Santi li recorda a sa mare que havia de contar-li una cosa. Mira, no t’has perdut res: totes les festes ha estat plovent a càntirs. La recorreguda, un desastre. I l’ofrena de flors i la pujada a Sant Josep s’hagueren de suspendre. Però això no és tot: el casal es va inundar completament. La comissió s’ha passat totes les festes garbellant aigua i netejant. Un drama. I de la cremà no vull dir-te res: la pudor a benzina va ser de les que feien època. Ningú no recordava una cosa així… I no saps el millor. Digues, ¿què és el millor? Que tu no estaves allí.

(Publicat a ‘Contes del foc’, suplement literari del Llibret de la Falla República Argentina 2012)
Foto: EFE

6 Comentaris

  1. M'he rist molt Xavier, l'estandart en el cap de la fallera major, que bo. De debò, algú té que fer un grup en feisbuk que s'anomene Jo També Soc Santi, je je je. Em pose en la pell del jove protagonista perquè a mi m'apuntaren des de que vaig neixer i vaig poder deslligar-me per fi quan ja vaig tindre una edat de seny prudencial, desde llavors em sento alliberat, encara que no tinc eixo diners per a anar a la neu ja ja ja.
    Salut Xavier, un plaer

  2. Xavier, no trobes que desprès de tota l'emoció al conte els finals ens deixen un poc gelats? … Salutacions, bona cremada

  3. Potser sí, el final del conte és massa fred, massa distanciat. M'ho apunte per a la pròxima, gràcies per la teua opinió.

  4. Si, té raó Cinderella, t'hauries d'haver mullat, ni que fos en els aiguats, al final. ^^

  5. Trobe, estimades Cinderella i Clidice, que el que ha passat és que m'he posat en el paper d'escriptor "modelno" i he fet una cosa que no venia al cas i que, amb raó, es pot llegir com el rotllo de narrador distanciat deixa dos possibles finals interactius. I no.

    El pitjor: acabe de recordar que he lliurat un guió per a un curtmetratge amb una filosofia semblant!! Encara no m'han contestat. Ara sé per què, glups!