Sabíem que això havia d’arribar. Bé, jo n’estava quasi segur. I trobe que tu ho intuïes, sabies que la nostra relació relliscava centímetre a centímetre per la feixuga costera de la indiferència i el dolor. Són tants anys… Allò va començar com un joc d’adolescents. Ara vaig, ara vinc, ara prove. Els caps de setmana. Alguns, no tots. Amb el decurs del temps, però, tu volies més, atrapar-me en la teua xarxa amb una constància insana. Jo estava fent la carrera, a València. Va ser llavors quan vaig tindre clar que la relació, tard o d’hora, anava a fer-me mal. Em vaig deixar arrossegar, tanmateix, amb una deixadesa estúpida. I fou intens.

No em sap greu reconèixer-ho. Sentia que nedava a contracorrent al teu costat.
Fins que va arribar la nostra primera crisi seriosa. Va coincidir amb un concert dels REM a Madrid, a aquell pavelló cobert on fan bàsquet i bous. Anàrem la vespra, amb temps, per poder anar al teatre el dia anterior. Ho passàrem bé. “Rabo de toro” espectacular a un local dels voltants. I un fred que gelava la sang. Gran concert, a més. Fins i tot inclogueren en el repertori una de les meues cançons preferides, “So fast, so numb”. Malgrat tindre al costat uns cretins que es passaren tot el concert demanant “Shiny happy people”, que els REM ja no tocaven mai, fou excitant compartir-ho. Després, tot es va malbaratar. La tornada a Xàtiva fou un infern. Em trobava fatal. Al dia següent et vaig dir que ja no volia saber res de tu.

Un mes després, dos, tal volta, tornàrem. Ja no fou igual. Ens havíem distanciat. El plaer d’estar junts s’havia relativitzat. Hi havia molta rutina en aquella relació, la força del costum, molta dependència insana. Tu tractares de recrear la vella relació, quan tot era intens i excessiu. I jo marcava dia rere dia les distàncies. Cada vegada un poc més. Amb eixes noves regles convisquérem molts anys. Un dia vaig pensar que ja no tenia sentit continuar, que ja havia tingut prou de tu, que a partir d’ara podia esdevenir perillós. Ben bé, no sabia com fer-ho. Fins fa poc. Va ser una mica més fàcil del que em pensava. Encara et tinc present, recorde els bons moments, que els hi hagué. Però també els dolents. Espere passar pàgina. Adéu Philip Morris. I no cal que tornes.

(Publicat a l’edició comarcal de Levante-EMV, 08-09-2012)

2 Comentaris

  1. Amic, de segur que acabar amb eixa relació fumejant i que feia tufo ha acabat oxigenant-lo, deixant-li un millor sabor de boca.

    Per cert, em sonen molt algunes seqüències d'eixe llunyà, en el temps, concert de Madrid i l'ambient que allí es va respirar. Com si ho haguera viscut…

  2. És que ho va viure en directe, uns quants metres més endavant, ha, ha!!

    Veritablement, ha estat una bona decisió, espere que permanent.