Hi ha obres literàries que excel·leixen per la seua construcció narrativa, per l’originalitat del format, per la qualitat expressiva de la seua prosa. Hi ha novel·les que, sense reunir aquelles qualitats formals, o sense haver arribat als budells de l’existència col·lectiva, allò que se’n diu les grans històries, són capaces de desentranyar l’ànima humana, de penetrar amb ferocitat en els comportaments individuals, per assecar-los o hidratar-los, extraure’ls tot el suc, per despullar-los per al lector amb avidesa d’amants nous. És llavors quan la suma d’una sèrie de vides individuals serveix com a fotograma de la col·lectivitat. Les xicotetes històries i misèries quotidianes que, sumades, fan una gran història.

Això, a grans trets, és Llibertat (Columna, 2011), de Jonathan Franzen. De primeres, les seues més de 800 pàgines semblen un excés per contar la història d’una família nord-americana de classe mitjana. Hi ha el marit, Walter Berglund, liberal (en el sentit USA, afí al Partit Demòcrata, ecologista radical, i etcètera), procedent d’un entorn modest i conservador. I l’esposa, Patty, podríem dir que apolítica per reacció, procedent d’una prototípica família liberal, conscienciada i jueva de Nova York. Amb dos fills, xic i xica. Vides, aparentment, poc apassionants. Fins que un detonant narratiu qualsevol es converteix en el fil a través del qual coneixerem la descomposició familiar i també de la parella.

Franzen, ja queda suggerit abans, no inventa res. La seua és una novel·la realista, amb escassa pirotècnia estructural (salts temporals i un canvi de narrador curiós: bona part de la vida de Patty la coneixem a través d’unes memòries en tercera persona, en una mena de distanciament amb la pròpia existència). I respecte de l’estil, el que trobem és una prosa funcional (que no plana), bastant concreta, gens deliberativa. Amb moments puntuals de brillantor, sobretot per la seua capacitat al·legòrica, la capacitat de posar en relació fets banals amb les grans qüestions existencials (amb l’anell de compromís rescatat de la defecació com a gran símbol). Previsualitza els canvis.

Llibertat-FranzenDit d’una altra manera, a través del seguiment dels personatges principals (i també dels secundaris, com ara Richard, l’amic músic de la família), Franzen dibuixa el mapa del desconcert social, personal i, fins i tot ideològic (impagable i molt identificable l’odi de Walter cap a les classes populars conservadores o cap als conductors insolidaris), de la seua societat, amb alguns aspectes que no són tan diferents a la nostra. Hi ha un punt despietat en l’exposició i una mica d’oportunisme (o especulació) en la redempció final (la conclusió de la novel·la, tal volta, siga el més discutible, i no voldria estendre’m més per no avançar qüestions argumentals), però el procés de lectura, d’osmosi amb els personatges i les seues històries, és tan poderós, que no arriba a enterbolir el balanç final.

 

Foto: Beowulf-Sheehan

Els comentaris estan tancats.