Hi ha multitud de circumstàncies en la vida que no podem controlar, que ens agafen indefensos. Posem per cas, no podem evitar que un irresponsable abuse de l’alcohol i la cocaïna i, a continuació, agafe un cotxe que, indefectiblement, conduirà de forma desbocada. Segurament no és el primer dia que aquest paio ho feia. Va haver sort, abans, per tant. Però un dia deixa d’haver-la. I t’agafa pel mig. I et destrossa la vida a tu i als teus. Això és el que li va passar a la jove xativina Rebeca Borràs, només vint anys, tot un perviure llançat a perdre per la burrera i la irresponsabilitat d’un cretí a qui no coneixia i, segurament, no havia vist mai. Davant d’aquelles actituds estem indefensos i exposats.

En realitat, doblement indefensos. Quan encara no ens havíem recuperat de l’ensurt de l’accident de l’autobús escolar, ens va colpejar brutalment la mort de Rebeca, el seu atropellament salvatge en unes circumstàncies sagnants en tant que evitables. Unes hores després del soterrar, però, transcendia l’indult concedit pel govern a un kamikaze que conduí per l’autopista en direcció contrària a més de 200 quilòmetres per hora. La seua estúpida avidesa d’adrenalina la pagaren molt cara una persona que morí i la seua parella, a la que li provocà greus seqüeles. En fred, l’indult (una commuta de 13 anys de presó per una ridícula multa de 4.200 euros) ja semblava una aberració. Aquesta mesura graciable s’hauria de reservar per delictes menors comesos per persones que, amb el temps, s’han regenerat. A més, en un temps de polítiques molt actives i severes contra els accidents de trànsit, amb bons resultats, a què venia això? Ben fàcil: la defensa del kamikaze era responsabilitat del gabinet on treballa el fill del ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón.

No poca gent a Xàtiva va sentir que amb l’indult a aquella persona s’insultava indirectament la memòria de Rebeca. I de totes les víctimes d’accidents comesos pel salvatgisme i l’incivisme d’alguns. Aquesta és la nostra doble indefensió com a persones que eixim tots els dies a la selva en què s’ha convertit l’existència i com a administrats per una oligarquia de privilegiats que mira pels seus interessos particulars sense calibrar el dolor que poden provocar.

(Publicat a l’edició comarcal de Levante-EMV, 19-01-2013)

2 Comentaris

  1. Podem lamentar la mort d'una innocent. Criticar la inconsciència d'un accident. Censurar la permisivitat de les activitats perilloses i delictives. I exigir el compliment de la llei. Però què podem fer amb aquestos representants polítics que els nostres conciutadans han triat…? Com podrem arrancar-nos-els de les nostres vides. Quina mena de comdemna tenim amb aquestos depravats de la política i el seu poder de repartiment de la misèria i el dolor que ens inflingeixen? Com haurem d'explicar-ho a la gent perquè ho entenga?

  2. Si ho sabérem… Jo crec que hi ha alguna cosa covant-se entre la gent, però ho he dit alguna vegada, no sé si en la direcció i amb l'orientació més desitjable. Ho deixe així.