POETES SOTA LA CREUETA: JOSEPH BRODSKY

Fins fa poc desconeixia l’obra del Premi Nobel de Literatura Joseph Brodsky (1940-1996), poeta nascut a Leningrad (Sant Petersburg abans i després de l’era soviètica), al si d’una família jueva i que hagué d’emigrar als anys seixanta als Estats Units. Fa poc, però, em va caure a les mans un petit però valuós volum, En una cambra i mitja (Publicacions de la Universitat de València, 2013), publicat originàriament el 1986 i traduït de forma admirable per Anna Torcal i Salvador Company. La lectura, curiosament, coincidí en el temps que estava escrivint El meu nom no és Irina, amb diversos fragments ambientats a Sant Petersburg.

El llibre és un text breu on Brodsky, qui no va poder tornar a reunir-se amb els seus pares després d’abandonar la Unió Soviètica, rememora la infantesa a la seua ciutat natal en unes condicions materials precàries. Prosa límpida i densa alhora, d’alé poètic, on la remembrança conviu amb la reflexió filosòfica i el micro-assaig, creuat d’una sensació pesarosa i, al mateix temps, d’una lucidesa i un sentit de la ironia higiènics. Un volum, per tant, molt recomanable, del qual us pose ací baix un dels (molts) fragments evocadors i colpidors. Una de les més traduccions més oportunes del que portem de curs i que provoca el desig d’endinsar-se en la seua obra poètica.

“Un nen és sempre en primer lloc un esteta: respon a les aparences, a les superfícies, a les formes i figures. A penes hi ha res en la meua vida que m’haja agradat més que aquells almiralls acabats d’afaitar, en face i de perfil, dins dels seus marcs daurats apareixent amenaçadors a través d’un bosc de pals de maquetes de vaixell que aspiraven a ser de mida natural. Dins dels seus uniformes del segle divuit i dinou, amb aquelles gorgeres o colls alts, xarreteres amb serrells com bardanes, perruques i amples bandes blaves que els creuaven el pit, semblaven de debò els instruments d’un ideal perfecte, abstracte, no menys exacte que els astrolabis, les brúixoles, les bitàcoles o els sextants amb acabats de bronze que lluïen pertot arreu. Podien calcular la posició d’algú sota les estrelles amb un marge d’error més petit que els seus mestres! I sols restava desitjar que també dominassen les onades humanes: estar exposat als rigors de la seua trigonometria més que no a una mesquina planimetria d’ideòlegs, ser el producte d’una visió, potser d’un miratge, en comptes d’una part de la realitat. Fins a dia d’avui, crec que al país li aniria molt més bé, per molt, si tingués com a ensenya nacional, no aquell fastigós pollastre imperial bicèfal o la falç i el martell vagament maçònics, sinó la bandera de la Marina russa: la nostra gloriosa bandera de Sant Andreu, incomparablement bella: la creu blava en aspa sobre un fons blanc virginal”.