No sé si ho he contat alguna vegada en aquesta columna: per raons del treball ferroviari de mon pare, la primera part de la meua infantesa la vaig passar a Madrid. Allà, a més, vaig nàixer, la qual cosa sol fer molta gràcia (un escriptor madrileny en valencià!) quan algú em presenta en algun sarau literari o similars. En acabar el seu servei a la capital de l’imperi, mon pare, que tampoc és xativí, sinó de l’Horta nord, va tindre el bon criteri d’escollir Xàtiva com a destinació. Jo no coneixia res de la ciutat. O sabia el poc que ens havien contat. Però sí sabia que allà havia nascut algú que admirava: entre les velles cassettes de casa hi havia una gravació amb un so de dos mil dimonis però que contenia un grapat dels grans temes de Raimon.

Tot i ser molt menut (servidor ha estat sempre una mica raret) l’impacte fou gran. M’agradaven molt Societat de consum i La pedra, supose que per contenir lletres amb conceptes que jo podia descodificar. I també aquella barbaritat que es diu Com un puny, que imagine que trobaria bonica. Crec recordar que les versions d’”Al Vent” i “Diguem no” que hi havia a la cassette eren en directe: dubte que entenguera l’abast i la significació de les cançons, però m’emocionava la reacció de la gent. Amb tot, hi havia una cançó que, de ben segur, vaig escoltar centenars de vegades: Et recorde Amanda. Que era una versió d’un tema del xilé Víctor Jara ho vaig descobrir més tard, amb un vinil trobat a casa dels meus oncles de Barcelona que em deixà en estat de shock. Aleshores, ja vivíem a Xàtiva, ja era més grandet, ja entenia coses i connexions…

Em va vindre tot açò a la ment en la presentació de la l’obra gràfica de Joan Ramos sobre Raimon. Lògicament, la gent més gran, la que va tindre contacte amb el cantant, conta moltes i molt sucoses històries. Alguns dels xiquets dels anys setanta, tanmateix, també incorporaren Raimon a la nostra educació sentimental a través dels pares. I seria bona cosa que aquell fill no es perdera i tinguera continuïtat, com segur que passa a uns altres indrets amb els seus millors artistes. Aquella, en tot cas, és una altra història.

 

(Publicat a l’edició comarcal de Levante-EMV, 08-06-2013)
Foto: Jordi Play

2 Comentaris

  1. Osti! Xavier:
    Quants records… Què curiós que el teu pare fóra de l'Horta Nord. No serà de Godella, no? perquè per ací pel poble conec alguns "Aliagues"…
    Ens vam conèixer a la "Cassola Literària" que va fer el Francesc Mompó a Xàtiva (ell és professor a Burjassot, poble veí del meu). Vaig llegint els teus articles, que em semblen força interessants, i em sap greu no haver-te regalat el meu llibre de poemes. Si em fas arribar la teua adreça postal, el tindràs.
    El meu correu:
    francescarnau@hotmail.com
    Una forta abraçada!
    … I molta salut!
    FRANCESC

  2. Hola Francesc, no són de Godella, sinó de Massalfassar i Albuixec. Gràcies per això que dius dels articles. Salut!