Arriba un moment en què els teus propis llibres es converteixen en material aliè, en una cosa que ja no és teua, de la que escoltes o llegeixes desenes d’interpretacions que et sonen bé o malament però que, en certa forma, són legítimes. És l’apropiació del lector. Amb El meu nom no és Irina (Andana, 2013) no anava a ser una excepció. Passa que, per circumstàncies, totes positives, la convivència amb Irina s’ha perllongat en el temps, s’ha fet duradora. Ha transcendit més enllà del que sol ser habitual en les meues novel·les.

Però l’estranyesa és la mateixa. Per això em costa escriure de la novel·la. Feia dies que volia agrair públicament els premis, el Samaruc i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Són premis agradosos, perquè no et presentes, sinó que es donen a les obres publicades l’any anterior. No vull insistir sobre això: molt agraït. Als llibreters i als meus companys d’ofici.

Però, per sobre de tot, volia parlar de la recepció. Internet et connecta com mai als lectors. Però no hi ha res com el contacte directe. I les característiques de la novel·la m’han servit per connectar directament amb centenars de lectors i lectores, visitant, de la mà d’Irina, molts centres educatius públics i concertats. De zones urbanes i rurals. D’àmbits valencianoparlants i castellanoparlants. Un frec profitós, més per a mi que per a ells. Superant una doble sensació d’estranyesa, perquè era la meua primera incursió en un gènere que pretenia desgeneritzar una mica en tant que volia evitar -en total acord i sintonia amb l’editor, Ricard Peris– fer una novel·la ÚNICAMENT per a joves. Però m’havia d’enfrontar amb ells.

L’experiència, per rara, per inesperada en algú que mai havia pensat en fer un llibre així, no pot ser més enriquidora. Els joves fan la crítica sense subterfugis ni eufemismes, el que m’ha permés detectar amb tota precisió els punts febles de la novel·la, sobre els que no puc parlar sense desbudellar una mica l’argument. Com que hi ha possibles futurs lectors, ja m’ho perdonareu, però puc avançar que la proposta trontolla, tot just, quan suposadament s’acosta més als joves. Altrament, no jugar amb referents coneguts per a ells actua en contra del relat de ciència-ficció, el que em resulta una mica dolorós perquè és una de les meues parts preferides. No sempre és així, per sort. I el final també és un altre element de debat, amb una resolució que sol trencar-los els esquemes. Ací hem polemitzat molt perquè, precisament, el final m’agrada molt. De vegades els convenç. En altres ocasions, no.

Globalment, la novel·la els atrau (no a tothom), però allò interessant  és que, tot just la part final, més complexa, més adulta, més crua, amb més capes, és la que més ha agradat els lectors de totes les franges d’edat. És significatiu. Això i que un comentari molt estés fóra que els havia semblat una proposta “diferent”, que tractava amb total respecte a la seua intel·ligència. No sóc pedagog, ni professor en exercici, ni editor, però pense que escriure per la franja bona i interessada de la classe, sense pretrendre atrapar amb ximpleries els més endarrerits o desganats, ajuda, precisament, a engrescar els bons lectors i contagiar-ne a alguns més.

Fet i fet, si haguera d’invocar de nou Irina -un personatge d’aquells que encara em pregunte de quin racó del disc dur va eixir, perquè mai ho he sabut-, si haguera d’escriure de nou sobre ella o en una col·lecció juvenil, seria més directe, encara, més cru i complex, menys divagatori sobre la naturalesa dels adolescents. Com deia l’escriptora Rachel Carter, en un article per a New Republic, no s’ha de demanar disculpes per escriure el que els anglosaxons anomenen Young-adult fiction.

El que s’ha de fer és escriure les novel·les el millor que podem i sabem, posant-hi el mateix esforç que en un volum per a adults. És el camí per a una agraïda i inesperada convivència amb públics de diferents edats. O com deia algú en un debat sobre la novel·la negra, no s`ha d’emprar el gènere com a pretext peresós per no escriure assenyadament, amb esforç i voluntat d’estil.

2 Comentaris

  1. Jo llevant les diferències amb tu, jo sóc un escriptor d'espardenya, intente escriure sent sempre fidel, el més fidel possible a mi mateix. Potser no enganxe ningú, potser enganxe confosos que pretenen que jo els il·lumine o gent que pretén encasellar-te a un estil, una ideologia, etc. Però sé que en morir, a l'hora de la meua mort podré dir, he dit allò que volia.

    Una abraçada sempre amable des de Russafa.

    Vicent

  2. Jo sempre dic que si els encàrrecs no els fas teus, fracassaràs. Si em demanaren alguna cosa molt pautada, seria un desastre.