Quan vaig arribar a Xàtiva, el 1977, el barri Nord-Oest, que segurament no es deia així, no estava asfaltat. I des de ma casa, en un cinquè pis d’un edifici a uns metres de Vila Cantó, es veia el Castell, encara sense il·luminar. No tenia coneixença prèvia de la ciutat. Mon pare havia nascut i crescut a un poble de l’Horta Nord. Ma mare, a un poble de La Manxa. I la meua germana Raquel i jo, a Madrid, en un barri treballador, quasi als afores, des d’on era visible la serra. Canviàrem la vista de les neus llunyanes a l’hivern pels pins de la Creueta. Racons nous. De la Gran Vía a l’Albereda. De La Vaguada, un immens solar per passejar i jugar, fins que fou ocupat per un gran centre comercial, als camps de futbol de terra propers a les finques d’El Retorno. Dels edificis despersonalitzats al barri de Sant Feliu i el Raval.

Ciutats ben diferents. Al Madrid de la meua infantesa hi havia veïnes amb la fotografia de Franco al saló. Un porter, “el señor Nico”, amb molta mala llet. I un col·legi bastant autoritari. Poc temps per copsar l’essència. El suficient per adonar-se’n d’haver arribat, en el viatge des de ponent a llevant, a un lloc amb personalitat pròpia, amb una llengua que molts pares no volien parlar als seus fills però que persistia amb tossudesa. Que tenia un cantant que ja no vivia allí però que havia atrapat, com un follet, en una vella cassette. Gràcies a Raimon vaig saber que la nostra societat venia d’un silenci, que havia oblidat els seus orígens i que en ella regnava el consum i el culte als diners. L’amo i la pedra. Lluites de lledons i un col·legi a tocar de la natura. Al poc de temps, la gran ciutat era ja un record llunyà que no movia ni un bri de nostàlgia. Si de cas, algun lleu sospir per una veïna nicaragüenca que vivia enfront. Li deien Sandra.

La infantesa fou tot això. I la falla Sant Jaume. I els juniors Llum i Sal de l’església de la Mercè. I el Gran Teatre, el Cinema Avenida, les pipes de gira-sol en un banquet, els recreatius, les partides de xapes, burro va i les fogueres de barri fetes de rebutjos. Apague els ulls, imaginàriament. I faig un salt en el temps. Contemple la ciutat on em vaig criar. Que em va fer feliç i em va emprenyar. Que em va fer créixer, professionalment, i em va fer fugir. La ciutat que m’atrau i m’espanta, segons èpoques. La meua ciutat, passe el que passe. Un d’aquells dies, de molts, que done gràcies als meus pares per haver-la escollit per viure.

(Publicat a l’edició comarcal del diari Levante-EMV, 16-02-05)

8 Comentaris

  1. Un text molt emotiu, una d'aquelles peces dietarístiques o memorístiques que més m'agraden de l'Aliaga.

  2. Gràcies, amics! El futur llibre, que va molt lent, tindrà un to semblant. Els ànims, per tant, són d'agrair.

  3. Moltes gràcies, Xavier, perquè has sabut sintetitzar en aquesta entrada el que molta gent sentim: passe el que passe, Xàtiva és la nostra ciutat.

  4. Moltes gràcies Xavier, m'ha emocionat molt el teu text. M'has fet tancar els ulls i fer un salt en el temps.

  5. Lev O'Leory

    Sinyó Aliaga, ja esperem amb candeletes aqueix llibre, vista la qualitat literària i humana de l'article!

  6. M'agrada i m'emociona llegir-te parlar així de la nostra ciutat. Quan tu arribares a Xàtiva, jo estava deixant-la. el 1978 em vaig casar i vaig canviar Xàtiva pel barri de Russafa a València. Però la Xàtiva que tu vas trobar és exactament la nostra Xàtiva. Tan estimada, de vegades cruel i d'altres mestra amiga o cortesana, però sempre la pàtria còmplice i feliç de l'adolescent que vam ser. Salut i sort en la nova novel.la.

  7. Gràcies, Lev i Paco. Malauradament, la cosa va lenta, entre la criança, els compromisos generats per Irina (no em queixe) i el meu actual terball. Escriure narrativa s'està convertint en un luxe per a mi. Jaume Cabré, un referent per a mi, em va dir fa poc que m'angoixara, que és una etapa. Però des de 'Vides desafinades' no havia tingut tanta necessitat de contar una història. Paciència.