De fet, en la pròpia organització i en l’editorial els guanyadors són un secret d’estat. Ho vaig poder comprovar: gent de l’organització, com l’admirable Christelle Enguix, em telefonà el mateix dia. S’acabava d’assabentar. I Maria Josep Escrivà, una estimada amiga i membre del jurat de poesia, s’assabentà en veure’m en el dinar. La trobada amb ella fou emocionant. Com també fou especial que la guanyadora de l’Ausiàs March fóra Laia Noguera, una jove poetessa a qui havia conegut precisament a Gandia, en la primera trobada de joves escriptors que organitzà també l’Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques (IMAB).
Roda de premsa i primeres entrevistes. Malgrat el cansament (el xiquet havia estat dos nits amb calentura), trobe que va tot bé. Molts periodistes són amics o coneguts. La meua novel·la és difícil d’explicar. Em sembla honest, de cara als lectors, aclarir que l’humor ja no és el vehicle, sinó unes altres coses: les crisis personals i col·lectives, la música. Una obra més aspra i complexa. Dic que és la novel·la a la que he dedicat més temps, i és veritat. Etcètera. Ho podeu llegir ací i allà. Sessió fotogràfica amb Laia, que, comprovant les meues inquietuds musicals, em conta la seua experiència com a guitarrista en un grup metal. La cosa sembla que marxa. Laia està molt contenta per com està responent la seua banda. Els escoltaré.
El Palau Ducal. Havia estat en vàries cerimònies de lliurament dels premis, però ara em toca a mi. Hi ha un recital poètic amb poemes d’alguns dels guanyadors de l’Ausiàs, Vicent Andrés Estellés, Marc Granell, Vicent Alonso, Anna Montero… La selecció és magnífica. Però hi ha un moment especial, quan Àngels Gregori puja a recitar, un poema en què parla d’Oliva. I un altre moment àlgid, el sensacional discurs del director de l’IMAB, Àlvar Garcia, reivindicant tot el que s’havia de reivindicar en un moment de canvi polític i retallades. El discurs m’allibera de dir davant del públic algunes coses que volia comentar al respecte.
Em toca. A l’acta apareix el títol de l’original presentat, La tomata és una fruita, però la novel·la ja no es diu així, sinó Vides desafinades. L’editora d’Edicions 62, Pilar Beltran, ho explica. En acabar l’acte al pati hi ha un cert debat sobre això. La gent del meu entorn que coneixia el primer títol no ho veu. Ma mare sobretot. Però els explique un argument que no va vindre de l’editorial i que em va convèncer: el títol original connecta massa amb les meues novel·les anteriors, i aquesta és una altra història. El nou títol parteix d’una idea de la meua dona, Isabel. I trobe que resumeix bé el contingut. En el discurs, Àlvar m’insta a aclarir aquella cosa del meu currículum que tanta gràcia fa a tothom, el naixement a Madrid. Conte que tinc un pare ferroviari. “Aaaaaa…”. La meua relació amb Gandia, una moderada reivindicació de Xàtiva, coses així. No passarà a la història.
Tornem a la sala. El torn de Laia. Es comporta com és ella, molt natural, i recita un poema magnífic del seu llibre que algun dia veureu en aquest blog. Més fotos, més entrevistes. Tinc el Twitter i el Facebook a rebentar. I estic molt content. No tinc molt clar que la literatura haja de pagar un deute amb mi amb el premi Joanot Martorell, però la vida em devia una jornada així. Mai no he contat açò de forma pública: els dies abans de guanyar l’Andròmina dels Octubre a ma mare li diagnosticaren una malaltia molt greu. I el dia abans, una amiga tingué un molt inquietant episodi de pèrdua de consciència. Quan Eliseu Climent em telefonà per dir-me que havia guanyat es trobà una persona desconcertada, incapaç de demostrar l’esclat d’alegria que l’ocasió es mereixia. Aquella nit fou surrealista. I la cerimònia de lliurament, agredolça. En arribar la nit, el moment d’eixir a pel premi, em trobava desfet. No ho vaig gaudir. No del tot. No com es mereixia.
Aquesta vegada ha estat tot molt diferent. La meua amiga està perfectament. Ma mare era a la sala (enfadada per això del títol, però vaja, trobe que ja se li ha passat) i tot va anar molt bé. Aquestes ratlles eren per agrair-vos les felicitacions i per dir-vos que estic doblement content. Ara ja sabeu exactament per què.
Foto: Natxo Francés, El País.
32 Comentaris
Enhorabona i felicitats pel premi, Xavier! 🙂
Moltes gràcies!
Ja frisem per llegir-lo. Moltes felicitats, Xavi.
Una abraçada
Una crònica meravellosament escrita, i servisca això com a elogi adicional a un novelista que va a més. Informe'ns de quan hi haurà presentacions, que volem llegir prompte la nova creació.
Això!… vull dir: el mateix que ha dit el mestre Calinca! 🙂
Els que hem tingut la sort de llegir-la ja estem d'acord que és el millor que ha escrit vostè, fins ara. Enhorabona i, com deia aquell, recorde que és mortal, perquè tinc la impresió que tant pel tema com per la qualitat de l'obra, tindrà vostè d'ací a poc un èxit ben considerable i merescut.
Xavi, em va alegrar molt saber que havies guanyat el Premi Joanot Martorell (o era l'Ausiàs March, no, no, el Joanot Martorell). Em ve al cap aquella vesprada-nit fent-nos una cervesa i tu callant el secret. I vinga a parlar de projectes literaris i tu sense dir ni mu. (La veritat és que les bones notícies quan es comparteixen tenen un sabor més dolç).
Enhorabona, t'ho mereixes.
Ja tinc ganes de llegir-la.
Una abraçada i a continuar gaudint-ho.
Enhorabona pel premi, m'hagués agradat estar a la sala ahir. Ens veiem al proper, perimi, sopar, presentació, xarrada. Andrea Robles
Enhorabona, Xavi. Ja tinc ganes de llegir la novel·la.
Enhorabona de nou i moltes felicitats pel Ausiàs March… vaja crec que han fet l'acudit més amunt,
una abraçada, m'ha emocionat molt el que has explicat del premi Octubre, a mi també em va agarrar a contrapeu.
Enhorabona de bell nou. M'alegra perquè et mereixes que les coses et vagen bé. Em va agradar la teua lleu reivindicació de Xàtiva. A Àlvar li agraden molt els secrets d'estat i potser va fer el discurs més potent de la seua vida (ell, poc donat a les manifestacions públiques, fruit dels 30 anys que porta en el tema. En el tema de fer de frontisa entre l'administració i el món la cultura.
Esta nit, aprofitant que visc just al costat de les oficines d'Edicions 62, trencaré un forrellat i me'n duré un exemplar perquè el meu blog siga el primer en publicar la ressenya. Enhorabona!
M'apunte a les felicitacions per escrit, Xavi. Molt enhorabona!
Felicitats de nou! La crònica és fantàstica. 😀
Moltes felicitats! Em fa molt feliç aquesta notícia, no cal dir que espero llegir-la aviat i malparlar-ne a casa meva 😉
I a mi que la tomata m'agrada, siga una fruita o estiga desafinada.
Enhorabona de nou, mes que no li perdone el fet de que, amb este premi i amb la presentació del llibre, m'obligarà vosté a una cosa que fa anys no faig: Llegir un llibre per segona vegada.
Uf, uf, se m'ha acumulat la feina. No sé, gràcies a tots de nou.
Mercè, et puc assegurar que aquell dia estava pensant que estava fent una mica l'idiota, perquè m'abellia molt contar-ho. No ho vaig fer com en unes altres situacions que també em costava bona cosa. Sé que resulta estrany.
Gràcies als lectors de prova de la novel·la, com Lev o Culdesac, als seguidors estables del bloc, com els Jesús&Tadeus, Clidice, Ximo, etcètera. Gràcies a Andrea Robles, Francesc, Eduard, #M#, Laia, Caterina, Sam.. perdoneu si em deixe noms. Una abraçada per a tots.
Doncs encara faltava jo per deixar també constància ací, benvolgut novel·lista, que per a mi també fou una sorpresa emocionant i sincera descobrir-te, de blanc impecable, allà darrere encara de la cristallera de la cafeteria del Borgia, perquè això només podia significar que havies sigut el guanyador del Joanot Martorell. Memorable abraçada d'alegria. Moltes gràcies per l'al·lusió al teu article. I disculpa, però no volia quedar-me al marge d'aquesta caterva de bons rotllos col·lectius dels fans que et feliciten. Jo també tinc ganes de llegir les tomates…, ai, vull dir, les Vides. Salut, company!
M'ha agradat molt llegir això. Pel que diu i per com ho diu. Fan moltes ganes de conèixer el llibre de primera mà. Enhorabona pel premi, gràcies per tot.
Joan, Terrassa.
Felicitats pel reconeixement, Xavier!
Ostres, Maria Josep, és que va ser un momentàs, pâ què insistir, no saps el que vaig patir el dia dels Saforíssims. I quan vaig veure que et venia de nou, fou increïble. Havia d'esmentar-ho. Una abraçada!
Gràcies Joan, celebre que t'agrade el text.
I gràcies també a Gemma.
Enhorabona de nou, Xavi. Ja saps que em vaig alegrar molt en saber-ho. Els Premis de Gandia es mereixen bons escriptors i bones persones. El cert és que tu i la Laia vos vau posar el públic a la butxaca.
Tenim un dinar pendent.
Besots.
Christelle
Gràcies, Christelle, m'ha agradat això de les bones persones. Sí que tenim un dinar pendent. Un bes molt gran.
Com no, felicitats. Fa uns dies no sabia que les teus felicitacions havien de ser jornals tornadors, però me n'alegre. Enhorabona!
Enhorabona, Xavi.
Llarga vida a la música indie!
La meua enhorabona. Valencians a BCN? Este no me'l puc perdre! 🙂
Servituds del premi, amic Urbà: m'abellia molt felicitar-te però ja era conscient que t'empentava a la felicitació de tornada, ha, ha!! Conyes a banda, estic satisfet de la coincidència de dos premis importants en narradors de la mateixa generació, perquè, a més, m'agrada el que fas. Una abraçada, company.
Quina alegria trobar per ací a Terenci Gil i Eros Ramatxoto! Espere no haver d'esperar a un altre premi perquè tornen a passejar-se pel blog. Agraït de veritat.
No eres el primer, Josep Lluís, a qui li ha picat el rotllo de valencians a Barcelona. Espere no defraudar les expectatives. Una abraçada.
Ha estat una molt agradable sorpresa conèixer que havies estat guardonat. La meua més cordial enhorabona! Llegiré la novel·la amb molt de plaer.
Una abraçada afectuosa,
Alexandre Navarro
Gràcies, Alexandre, tenim una pendent, a vore si no ho fem durar massa. Una abraçada per a tu també.
Moltes felicitats, Xavier, pel premi i pels bons comentaris i el suport q veig q estàs rebent. No ens coneguem personalment però fa temps q et llegeixc i faré per trobar el llibre premiat en poder.
M'alegre per tu i per l'orgull de la ciutat, felicitas! 🙂
Gràcies pel teu comentari, Cinderella, i sobretot pel teu suport al blog: sense lectors, tot açò seria puturrú de fuà.
I això de l'orgull… M'ha felicitat gent a Xàtiva insospitable i que, a més, no van a llegir la novel·la ni nugats a un arbre. Però estan contents. És una cosa curiosa.