NOMÉS VOLIA QUE HO SABERES (III i IV)

III

L’ama del puticlub on et deixares l’existència, un tuguri de luxe, el New Lucifer, era una vella amiga. Algú que em devia un favor, per ser més precisos. En veure’m entrar al seu cau, les cames li feren figa. Jo no havia d’estar allí. Però què li vols fer, d’alguna forma, la responsable era ella… Com que aniràs perdut, te’n faig cinc cèntims: fa uns anys, quan encara treballava en la brigada que persegueix els delictes contra el patrimoni, vaig haver d’investigar un cas estrany, el robatori d’un sant en un poble perdut… Fernanda, no te n’havia dit el nom, ho havia organitzat tot. Una molt estranya venjança. Vaig resoldre el cas i la vaig trobar en un dels seus clubs, el Lucifer. Allí m’ho confessà tot. Però ni en vaig donar part ni la vaig dur a comissaria. Si conegueres la història convindries amb mi que no pagava la pena la delació. La putada és que el cas arribà a majors, hi hagué un embolic polític pel mig i algun alt càrrec que coneixia a qui havia de conèixer volia que les coses arribàrem fins al final. Aquella brigada era de puta mare, treballàvem al nostre aire, sense pressió, sense jugar-nos la pell… Però, a mi, després d’aquell cas em traslladaren a homicidis, per tocar-me els ous a dos mans. Fernanda me’n devia una. I li vaig passar la factura. Demana per eixa boqueta, amor, em va dir sense paraules, amb els ulls caiguts i el rímel arrassat per les llàgrimes. Així i tot, la vaig trobar guapa, el tipus de dona de seixanta anys que et follaries sense pensar. Però a tu t’agraden més jovenetes, ho sé, ho sé.

IV

Hi vaig anar previngut. Pel tipus d’escenari ens podíem trobar amb un banquer, un empresari influent, un conegut actor, un polític… De segur que seria un cas difícil de gestionar, amb molta pressió mediàtica. Abans de conèixer els detalls, el comissari ja estava histèric, bramava pel telèfon com un viatger estafat en el mostrador de facturació. I allí eres tu, de cos present: Feliciano Fernández, periodista i assessor de presidència de la Generalitat. Un càrrec de segona filera, no massa lluït, de tallar el bacallà per la cua i esbroncar un becari de tant en tant, per sentir-te important. Ben pagat, és clar. Casat, amb dos fills, xiquet i xiqueta. Sense antecedents. Ni tan sols la típica multa de trànsit de nou ric que no li passa pels ous respectar els límits de velocitat perquè per alguna cosa m’he comprat un cotxe ben guapo i potent. Si no t’hi haguérem trobat en un prostíbul, amb el pardalet en la boca d’una senyoreta de la vida, amb un tret entre els ulls, es podria pensar que érem davant un ciutadà exemplar. Un llepaculs, un trepa, però exemplar.

(Continuarà)