Autor

X. Aliaga

Esteu navegant per l'arxiu del blog

En una estupenda novel·la de l’anglés Julian Barnes, El sentit d’un final –alguns potser heu vist la pel·lícula–, el protagonista es fa preguntes sobre decisions crucials en el passat que marcaren la seua existència, coses dites o fetes que carreguen la motxilla.

Hi ha persones que, al llarg de la vida, t’ajuden a saber qui eres. En el meu cas, Antonio Montejano, a qui acomiadàvem per sempre diumenge passat, era un d’aquests éssers. Era un home amb sensibilitat artística i humana, una persona culta, d’una educació i un tracte exquisits. El seu darrer regal va ser fer-nos escoltar un fragment del Rèquiem de Mozart en la senzilla cerimònia de comiat, abans que el seu cos tornara a ser cendres. Cap sermó o parlament podria igualar l’emoció del silenci creuat amb el seu record amb aquesta majestuosa música de fons.

Hay cosas, querido Luís, que no las ves porque no las quieres ver. Hasta que te saltan a la cara y te comen los ojos. Nos habíamos hecho el último cortado, en l’Albereda, como casi siempre antes de que los encuentros se hicieran más espaciados. No por gusto, porque hablar contigo era siempre era enriquecedor. Las obligaciones, la crianza, el trabajo fuera… Un poco desidia mía, si quieres. Nos habíamos distanciado, pero sabía de estado de salud delicado, por decirlo así. Y tenía que verte. Estabas cansado pero animado, con tu proverbial locuacidad casi intacta, tan solo limitada por la fatiga. Un reencuentro tranquilizador. No sabía que sería el último.

Seguint la idea de recuperar textos i referències de fa un temps, hui compartim un reportatge per a EL TEMPS que vaig fer sobre la trajectòria d’Aspencat, el grup de la Marina. Teniu ací l’enllaç d’una jornada ben particular i distesa. La història d’un grup singular que potser mereixeria ser relatada més extensament. Potser algun dia.