Les quatre vides de l’oncle Antoine

Si Aliaga ix troimfant de la prova (es permet un parell de recreacions novel·lesques per dir-li al lector: “També haguera pogut anar per ací, haguera estat més fàcil i fins i tot m’ho hagueres agraït”) és pel domini del ritme, la frase curta, la construcció neta. Fabulós

El llibre, escrit hàbilment en segona persona, desdobla l’autor en narrador i personatge, en descobridor i en part implicada, un fet que suposa un distanciament necessari amb el lector i que permet més neutralitat i credibilitat.

Una història valenta en la qual el lector acompanya al narrador en les seues troballes i lamentacions. Escrita amb el ritme precís, que es devora amb ansietat i preocupació per descobrir allò que es conta en la pàgina seguent.

El que podia haver estat el simple relat d’un heroi aventurer acaba sent la història d’una nissaga familiar lligada al ferrocarril, i sobretot és el relat autobiogràfic d’un escriptor de raça a la recerca de la veritat dels protagonistes de la seua novel·la. Un escriptor que dubta, que entropessa, que ens confessa amb sinceritat els seus errors, les seues mancances, les seues pors, el seu dolor, els seus amors, els seus petits èxits i fracassos.

Malgrat els esforços, avançar no és fàcil. L’Antoine s’ha fet fonedís. Fa la sensació que la seva vida ha quedat coberta per una bona pàtina de misteri. La idea de l’autor és recuperar al seu desconegut tiet de l’oblit i, que en un tancar i obrir d’ulls, deixi de ser una persona anònima per sempre més. Agradarà a la seva família? Diuen que la veritat és dolorosa i no sempre triomfa del tot

Les quatre vides de l’oncle Antoine enceta un espai de maduresa creativa i estilística de l’escriptor de Xàtiva, que encara ha de donar molts de textos amb la profunditat fràgil, la contundència tendra, la tristesa esmicolada amb què descriu el seu viatge cap a la veritat. Un llibre corprenedor que ens parla del nostre ahir i del nostre avui. Un llibre que estimarem mentre el llegim, i després de llegir-lo, perquè ell ens estima mentre ens parla.

Es tracta d’una novel·la que no sembla novel·la, ja que incorpora el voltant de l’autor i els avatars de l’escriptura d’una manera directa i plana, com ho faria un bon periodista en un reportatge. La prosa d’Aliaga és amena, amb frases curtes amerades d’oralitat. I fa servir una disposició digressiva que el porta a explicar qualsevol vivència del present o del passat amb gràcia i enfilant-la cap a la reflexió.

En unes pàgines centrals de Les quatre vides de l’oncle Antoine, Xavier Aliaga reconeix que no ha estat fàcil trobar l’estil —el volum de veu— i l’enfocament d’objectiu per tal d’abordar una narració en què se sent tan implicat, en què algunes preguntes a tios i cosins són ofensivament incòmodes, inquisitives. De fet, aquesta reflexió sobre el procés d’escriptura representa un dels millors episodis del llibre: el nerviosisme i la febricitat quan s’estira d’un fil i s’obtenen recompenses, les sospites que la realitat desmentirà el que s’ha transmés al llarg de dècades entre germans i fills, la decepció quan el revelat no reprodueix allò que l’autor, des de ben menut, havia imaginat

Una obra plena de matisos sobre la recuperació de l’oblit escrita amb un geni narratiu que s’alimenta, essencialment, de la curiositat. Les quatre vides de l’oncle Antoine és, sens dubte, un mosaic desfet. Hi ha peces que es podran ajuntar i d’altres que han desaparegut i que el narrador intentarà trobar. Així, doncs, el lector ajuntarà i omplirà buits a mesura que el narrador també ho faci.