Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.

La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.

De vegades, passen coses boniques. I justes. Demà, dia 9 d’Octubre, el filòleg Josep Daniel Climent (la Granja de la Costera, 1959), recollirà a Castelló de la Plana el premi “Valencià de l’any”, juntament amb l’editorial Afers, que concedeix la Fundació Huguet. Es tracta d’un guardó més que merescut a un investigador constant i discret que ha posat en valor els prohoms que van treballar per la nostra llengua i cultura.

“L‘home és un llop per a l’home”. En el segle XVII, el filòsof Thomas Hobbes resumia així el suposat estat natural dels humans, l’aposta aferrissada per l’interés propi en contra del bé comú. Els xiquets apropiant-se de qualsevol objecte (és meu!) representarien aquesta pulsió modulada amb l’educació i la introducció de valors com la solidaritat i la cooperació. Però què passa si, durant dècades, l’educació i el corrent d’opinió general van en sentit contrari?

Els set morts, els 300 ferits, o les moltes infraccions al reglament d’esdeveniments taurins, han obert un debat respecte d’una tradició molt, però que molt arrelada, ens agrade o no, al País Valencià. El debat social existia, atiat per les associacions animalistes. Però en el terreny polític ha estat la nova vicepresidenta del consell, Aitana Mas, l’encarregada d’obrir la caixa dels trons. S’ha de començar a parlar de l’abolició, sostenia. Ara els contaré com acabarà la història.

Fa uns anys vaig recórrer un grapat de pobles, de les Terres de l’Ebre a l’Horta Sud, per fer un reportatge sobre la qüestió. No vaig veure massa escenes grotesques (ja sabeu, el típic panxut bufat voltejat), però em va horroritzar l’operatiu salvatge que comporta l’embolat d’un bou. Encara puc recordar els esgarrifosos brams dels animals. El record amable d’infantesa del bou embolat amb carretó que feien al poble de mon pare per als xiquets es va polvoritzar.

Ja passava els mesos abans de l’estiu, però malgrat la calor avançada, els carrers, places i escenaris bullen. Les terrasses i els restaurants són plenes de gom a gom, els festivals i concerts brollen com bolets i s’omplin amb una facilitat desarmant. El turisme campa desfermat. És la lògica resposta hedonista a uns anys de restriccions i angoixes. Tot no siga que assistim a una versió post-moderna dels “feliços anys 20” del segle XX que precediren la desfeta.

“Jo sóc allò que he llegit i allò que estic disposat a llegir. De la mateixa manera que n'hi ha que defensen que som allò que mengem, som més encara el que llegim.”

- Jaume Cabré -