Xavier Aliaga
Autodefinits

RECORDS OLÍMPICS

L’existència és un carrusel. La teua vida pot girar entorn a una activitat lúdica o professional i, de sobte, tallar durant anys, com si no haguera existit. Però un fil invisible et connecta i, en algun moment, toca a la porta. Dilluns, per exemple. M’assabente que el CD Olímpic està més a prop d’un ascens a Segona Divisió B, una categoria que el club de Xàtiva no tastava des de fa quasi vint anys. Ja ha plogut. I quan plovia, servidor estava allà, tots els diumenges, iniciant la seua tasca com a cronista esportiu, gaudint del joc de jugadors com ara Rafa Rosas, Susaeta, (quanta classe, entre els dos) el local Sabater (amb qui havia compartit el camp de terra duríssima d’El Retorno), o Navarro, el coratjós capità. Anys de bon futbol. O així vull recordar-ho. Presidia, com ara, Alfonso Rus.

Els exercicis posteriors, els de la tornada a la crua realitat de la Tercera Divisió i la Preferent, els recorde de forma més aspra. Partits hostils en Alacant, o de rivalitat propera, amb l’Anna o el Canals, promocions d’eixir per cames dels camps, com recordà ací mateix Josep Lluís Fitó. Els anys de la tertúlia de la SER, amb Avelino Mallea, Tono Vidal, Ramón Vila, Pepe Agustí, Ricard Gallego o Rafa Gil, segons les èpoques. Els anys de plom de la presidència d’Antonio Camacho i la seua relació tortuosa amb els mitjans que acabà amb una ignominiosa pintada en La Murta declarant-nos persones no grates a un servidor, Gallego, Fèlix Lluch (que és i era un pa beneït) i, crec recordar, Miguel Sarrión. De l’agressió presidencial a Agustí Garzó. Em conten, jo ja no exercia, que Camacho, amb el temps, redreçà el seu estil inhòspit i la gestió. Ho celebre perquè, tot s’ha de dir, es deixava l’ànima.

Professionalment hi hagué temps fins i tot de debutar en una promoció d’ascens a Segona B com a narrador per a Ràdio 9, de la mà de Vicent Grau. Fou una sèrie de partits complicadíssima, amb gols a dojo i incidents bastant seriosos. Vaig fer més aigua que el Titanic. Aleshores vaig veure clar que havia de buscar-me uns altres horitzons professionals. Un canvi radical. I també estan els records d’infantesa, de limitadíssim jugador de la pedrera del Municipal. Però no em perdia ni un sol partit de casa dels majors… S’ha acabat l’espai. I amb el que resta volia desitjar-li sort a l’Olímpic. De tot cor.

En la foto, aquell equip de Segona Divisió B.

(Publicat a l’edició comarcal de Levante-EMV, 15-06-2011)

entrades relacionades

4 Comentaris

  1. Anònim

    Temps era temps… Dels futbolistes d'aquella época als d'ara… Era molt millor aquell equip, aquell joc. Ara el futbol es massa táctic, massa fisic… pressió, pressió, pressió i poques jugades per a gaudir.

  2. Xavier Aliaga Post Author

    La veritat és que ara no m'imagine a gent com Susaeta o Rosas (o Cèsar, en l'època de Tercera Divisió) amb temps d'alçar el cap i fer aquelles coses que feien. Tot i que siga nostàlgic, sí, trobe que tens raó.

    També és veritat que en aquest temps sols he baixat al camp un parell de vegades.

  4. Xavier Aliaga Post Author

    Trobe que no fa mal, Clidice. Si de cas és un indicador que els anys han passat, però escolta, això funciona així.