Un dels avantatges d’haver inclós trets autobiogràfics en la novel•la que vaig dedicar al meu oncle Antonio Aliaga és no haver d’explicar més els meus orígens. Que Madrid figure en el meu DNI no deixa de ser un accident geogràfic provocat per la mobilitat laboral de mon pare, maquinista de RENFE.

Seguir llegint

El castigat monòlit de Xàtiva que simbolitza i serveix d’homenatge a la lluita dels maulets en la defensa de la ciutat i dels furs de tots els valencians celebra el seu aniversari. Costa de creure, però ja han passat quaranta anys des que, el 1978, enmig de les turbulències d’una transició bastant accidentada al País Valencià, a algú se li va ocórrer (la memòria històrica també és això) explicitar i recordar uns fets que no van ser debades. Els atacs que ha rebut el monument, fet i fet, són un reflex d’aquella anomalia que va ser la suposadament modèlica Transició.

Seguir llegint

Segurament no és l’ordre més agraït, però començarem per les bones notícies. Aquesta setmana, l’Associació Valenciana de Periodistes i Escriptors de Turisme (AVPYETUR), concedia a Xàtiva el Premi Cavanilles, un guardó de limitada difusió generalista però que amb transcendència en el sector turístic. Un reconeixement al potencial de la ciutat i, també, als esforços de visualització. Aquest col•lectiu va aixoplugar al mateix temps el procés, incert i llarg, per arribar a algun dia a tenir el reconeixement com a Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Una empenta que seria transcendental.

Seguir llegint

Uns dies enrere parlava amb una persona que fa visites guiades pel centre de València. Una professional amb criteri i gust per apreciar el valor patrimonial. En algun moment, sorgí el tema de Xàtiva. “Ah, Xàtiva…”, sospirà. “El carrer Moncada…”. “Quina ciutat més bonica!”, féu un nou sospir. I l’enganxà amb una reflexió: “Haguera estat una gran capital, però, malauradament, és una ciutat que porta segles dormida”. La reflexió em va fer que pensar.

Seguir llegint