Desdejuni amb la crítica d’Els Neons de Sodoma en Posdata. En realitat, cafè mentre mire la indigesta premsa d’aquest tòrrid mes de juliol. D’igual forma que faig constar ací les flors i violes, també els retrets, que d’això s’aprén més i molt més ràpid. Cap problema. Cadascú és cadascú i té el seu criteri. Si de cas, no sé si està justificada l’animadversió que traspua la crítica cap a la literatura de gènere, que en aquest cas no és exactament la novel·la negra, que alguna cosa hi ha, sinó la satírica. La incorrecció (literària) continua mal vista.

Clar que no tot va a ser patir. Dijous de vesprada, a més o menys 42 graus, o més, ens passem per la Fira del Llibre de Torrent, on compartim, via cortesia del llibreter de l’any, Sento Beguer, modestes signatures amb Llucià Vallés, Francesc Mompó, Salvador Company, Ramon Guillem, Berna Blanc i el grandíssim Toni Cucarella. Combatim la xafogor com podem -malament- i ens anem a sopar acompanyats de més amics. Conversa distesa, divertida, interessant, amb alguns tocs d’erudició, més de lingüística popular que de literatura. Alguns aprenem. I fem un brindis final per una feliç avinentesa que ja s’encarregaran de fer pública si volen els afectats. Costa anar-se’n a casa.

Crítiques professionals a banda, ja ens anem fent una certa idea de l’impacte d’Els neons de Sodoma en els lectors. En general, agraden les situacions i els personatges -sobretot el del retor, però no únicament, ja sabeu que l’inspector també té els seus fans- i el to d’humor. L’objectiu de divertir sembla acomplit. També, potser, el de el retrat sociològic. I és prou general la sensació, tot i que no unànim, que hi havia material per a desenvolupar un poc més. Mentre, entre els lectors que també han llegit Si no ho dic, rebente, és prou majoritària l’opinió que la nova novel·la és millor, més redona, parer que no comparteixen determinades persones de perfil combatiu, que hagueren agraït una nova càrrega política. Aprofite per enllaçar-vos un comentari sobre Els neons de l’escriptor alcoià Carles Cortés, qui troba paral·lelismes amb la narrativa de Jordi Sebastià, a qui conec més com a periodista que com a escriptor. Una nova tasca pendent, doncs.

Foto de Mercè Climent: en feina amb Francesc Mompó i Toni Cucarella