LA LLEGENDA DEL TEMPS (I DE L’ESPAI)

Hi ha obres artístiques amb l’estrany privilegi de la perdurabilitat. La leyenda del tiempo, la trencadora i valenta gravació del gadità Camarón de la Isla, editada el 1979, ara fa trenta anys, n’és una d’elles. Un reportatge anit a La 2, sobre el procés d’enregistrament del disc i el posterior impacte, m’ha fet caure en l’efemèride. Però el descobriment del disc, en tot cas, és recent, i coincideix amb l’aparició del discret biopic de l’any 2005 interpretat, això sí, amb múscul, respecte i saviesa per Óscar Janeada. Fins aquell moment havia llegit alguna cosa sobre el disc i el meu escàs interés pel gènere va provocar que no avançara més. La banda sonora, però, em va posar en alerta.

Icona del flamenc, amb una veu d’afinació i sabor prodigiosos, Camarón va ser també un personatge d’intuïcions, un intèrpret avançat al seu temps. Si més no, no s’entendria deixar-se embolicar en un projecte que, des del principi, n’eren conscients que trencava amb les regles d’un estil molt codificat i sotmés al criteri d’una crítica i uns oients granítics. Tot i això, Camarón s’hi va deixar dur durant un mes de gravació per la creativitat desbocada de músics com ara Tomatito o Raimundo Amador però, sobretot, d’intèrprets procedents de la fusió del flamenc amb el rock o el jazz. Això s’havia fet, però no emprant com a fil conductor una de les veus mitològiques del cante jondo.

El disc és extraordinari. Sols el tall inicial, el monumental “La leyenda del tiempo”, llastrat per alguns arranjaments de teclats característics dels setanta i que no han suportat massa bé el pas del temps, ja mereixia el viatge. Però hi ha molt més: extraordinàries bulerías sense aditaments, l’adaptació de “La Tarara”, l’atrevit (en el seu context) “Volando voy”, composat per Kiko Veneno, o la magnètica “Nana del caballo grande”, amb acompanyament de sitar. Un doble mortal cap endavant. Un menú impossible de digerir per als tradicionalistes. I no tant tradicionalistes. Però una obra magna de la música del segle XX i un camí que després ha generat producció interessant com la dels propis Raimundo Amador i Kiko Veneno, en associació o en solitari, i d’unes altres vessants del flamenc-pop més comercials i insípides que no esmentarem.

Sense La leyenda del tiempo, a més, no existirien segurament dos discos posteriors també de gran volada i transcendència: Omega (1996), un mà a mà extraordinari entre el cantaor Enrique Morente (un altre cul inquiet) i els rockers Lagartija Nick, amb l’ombra de Leonard Cohen planant sobre el procés. I La leyenda del espacio (2007), de Los Planetas, amb una col·laboració també de Morente, però menys intensa, basada en la fusió dels pals del flamenc amb l’space-rock de la banda de J i Florent. Amb aquest disc, tòtem indiscutible de l’escena indie (destacat perla revista Rockdelux com el millor disc nacional de la dècada), el suplement La Luna d’El Mundo va fer un experiment que demostra que aquests intents continuen tenint lectures difícils: la ressenya del disc la va fer Alfredo Grimaldos, l’especialista en flamenc de la publicació, qui va fer una crítica devastadora basant-se, sobretot, en la veu nasal i dificil d’assimilar per als no iniciats de J.

Amb Grimaldos, també un excel·lent periodista d’investigació, autor del llibre, entre d’altres, Zaplana el brazo incorrupto del PP (2007), m’uneix una certa amistat, la suficient per retraure-li en aquell moment que s’equivocava en llegir el disc des del flamenc i no com a obra rock que parteix dels pals del flamenc. Rock, al cap i a la fi. No el vaig convéncer. En acabar, era difícil fer-li apreciar la potència i els valors d’un disc que no estava vehiculat per una veu rotunda com les de Camarón o Morente, qui sols canta el tall final del disc planetari. Per a alguns, però, aquells tres discos composen un tríptic imprescindible de la història de la música.