Perquè com s’encarrega Moore d’emfatitzar, ni tan sols la ciutadana que té assegurança contractada té garantida l’assistència: les grans empreses del sector ja s’encarreguen de posar tots els obstacles possibles per no pagar aquelles intervencions o tractaments més cars. Amb resultats literalment letals, en molts casos. Moore és brillant i amé en l’exposició de la infàmia (sol ser-ho als seus documentals) i en l’explicació de la manipulació a gran escala per fer creure el nord-americà mitjà que la sanitat pública i universal és poc menys que comunisme en estat pur. Anatema en un país on el conreu de la personalitat del “jo propietari” i la demonització del fracàs, d’aquells que no arriben ni a fregar amb els dits el somni americà, són patològics. O patètics, dit sense ínfules de superioritat moral: cada societat té la seua pròpia dosi de patetisme idiosincràtic.
Tanmateix, com a Bowling for Columbine o Farenheit 9/11, a Moore li perd intervenir directament, manipular per a que passen coses. En Sicko, el passatge auto-complaent és la folklòrica visita a Cuba per a que siguen atesos treballadors de la zona zero de l’atemptat a les Torres Besones que no tenen cobertura malgrat tindre greus malalties. El muntatge és eficaç, des d’un punt de vista emotiu, fins i tot té una part emocionant. Però també és una mica oportunista. Es perd segurament una oportunitat d’aprofitar part del metratge per aprofundir en el corrent d’opinió contra la sanitat pública, les seues motivacions, més enllà de la manipulació política i empresarial. Però Moore juga amb els implícits perquè es tracta d’un producte pensat per al consum intern, per generar opinió al seu país.
Per als estrangers, per contra, és una bona oportunitat de reflexionar sobre els beneficis d’allò públic i sobre una opinió ben estesa, i no massa fonamentada, sobre el mal funcionament dels serveis de salut a casa nostra. I una munició impagable a l’hora de jutjar les cada volta més esteses opinions que apunten a la necessitat de continuar posant recursos sanitaris en mans de la iniciativa privada amb ànim de lucre. La visió de Sicko hauria d’ésser una vacuna contra aqueix tipus de temptacions dels liberals i de la pretesa esquerra carregada de complexos.
El posar recursos sanitaris en mans de la iniciativa privada no té com a fi l'optimització del servei, sinó el de l'optimització del negoci. El gestor públic o polític que ens venga la idea que la iniciativa privada gestiona millor que la pública un servei, com per exemple el sanitari, hauria de ser immediatament destituït precisament per una mala gestió que ell mateix admet i reconeix.
A molts d'aquells que solen titlar el Moore de simplista i d'activista de sensibilitats amb un mètode fàcil i efectista falt de visió global, m'agradaria preguntar-los quant han llegit o quant s'han informat sobre, per exemple, l'estat actual i la devaluació de qualitat en la sanitat pública espanyola. Els documentals de queixa social (així m'agrada anomenar-los) no tenen per que ser complexos entramats tècnics amb alts índexs d'intel·lectualitat afegits, sinó mes bé expositors ben esquematitzats que ens mostren la complexitat d'un problema d'una forma simple i dinàmica. A qui li interesse aprofundir mes en el tema tractat tan sols ha de continuar buscant informació addicional pels múltiples canals d'informació que hui en dia posseïm. Vaig vore esta pel·lícula fa un any aproximadament i em va paréixer la mes directa i eficaç del Moore. Em va agradar i, independentment de les contradiccions morals de l'autor en la seua vida privada, continue pensant que estem falts de mes productes com este per a reconéixer el món que ens rodeja i les seues particularitats. Potser així deixàrem de seguir emparant-nos en tòpics sense fonaments.
No ho puc evitar, m'agrada Moore, m'agrada que provoqui, que sigui políticament incorrecte i diu molt d'aquells que el blasmen. Moltes vegades, si no ens donen una bona plantofada als morros som incapaços de veure aigua a mar i els homes com Moore ens la fan veure tan si, com si.
D'acord en què, a pesar de les seues contradiccions personals (que no esmente al post), i d'alguna manera d'operar que no m'agrada, el cinema de Moore és necessari. Una altra cosa és que acomplisca o no l'objectiu de remoure consciències al seu país.
I compartisc totalment l'explicació de Culdesac sobre l'optimització del negoci sanitari. Però el tema dels serveis públics és una batalla que comença a perdre's pels complexos de la socialdemocràcia a tota Europa.