A hores d’ara, ja tindreu suficient informació sobre la darrera càrrega de profunditat interna del cineasta Michael Moore sobre la societat nord-americana, Sicko (2007), el seu documental sobre el sistema sanitari d’aquell país. Jo l’acabe de visionar, coincidint, més o menys, amb els intents de l’administració Obama per ampliar la cobertura sanitària als milions de ciutadans dels Estats Units que no la tenen. Actuació superficial, moderada i clarament insuficient, tot i que la reacció de la caverna d’allà faça pensar el contrari.

Perquè com s’encarrega Moore d’emfatitzar, ni tan sols la ciutadana que té assegurança contractada té garantida l’assistència: les grans empreses del sector ja s’encarreguen de posar tots els obstacles possibles per no pagar aquelles intervencions o tractaments més cars. Amb resultats literalment letals, en molts casos. Moore és brillant i amé en l’exposició de la infàmia (sol ser-ho als seus documentals) i en l’explicació de la manipulació a gran escala per fer creure el nord-americà mitjà que la sanitat pública i universal és poc menys que comunisme en estat pur. Anatema en un país on el conreu de la personalitat del “jo propietari” i la demonització del fracàs, d’aquells que no arriben ni a fregar amb els dits el somni americà, són patològics. O patètics, dit sense ínfules de superioritat moral: cada societat té la seua pròpia dosi de patetisme idiosincràtic.

Tanmateix, com a Bowling for Columbine o Farenheit 9/11, a Moore li perd intervenir directament, manipular per a que passen coses. En Sicko, el passatge auto-complaent és la folklòrica visita a Cuba per a que siguen atesos treballadors de la zona zero de l’atemptat a les Torres Besones que no tenen cobertura malgrat tindre greus malalties. El muntatge és eficaç, des d’un punt de vista emotiu, fins i tot té una part emocionant. Però també és una mica oportunista. Es perd segurament una oportunitat d’aprofitar part del metratge per aprofundir en el corrent d’opinió contra la sanitat pública, les seues motivacions, més enllà de la manipulació política i empresarial. Però Moore juga amb els implícits perquè es tracta d’un producte pensat per al consum intern, per generar opinió al seu país.

Per als estrangers, per contra, és una bona oportunitat de reflexionar sobre els beneficis d’allò públic i sobre una opinió ben estesa, i no massa fonamentada, sobre el mal funcionament dels serveis de salut a casa nostra. I una munició impagable a l’hora de jutjar les cada volta més esteses opinions que apunten a la necessitat de continuar posant recursos sanitaris en mans de la iniciativa privada amb ànim de lucre. La visió de Sicko hauria d’ésser una vacuna contra aqueix tipus de temptacions dels liberals i de la pretesa esquerra carregada de complexos.