CINEMA A L’AIRE LLIURE

Per a la meua generació, la infantesa remet a una època de certa bonança sense els excessos de dècades posteriors. Generació cruïlla, amb algunes referències compartides amb la infantesa dels pares. Alguns d’aquells records, de fet, remeten a llocs, situacions o costums quasi extingits. Nosaltres encara els gaudirem. Com ara les projeccions de cinema amb el cel nocturn i els estels com a sostre. Jo anava al Cinema Vernissa, adjacent als Santos Juanes, ocupat ara per L’Olivera. Peplums i pel·lícules de temàtica bíblica: la grandiloqüent Los diez mandamientos, de Cecil B. DeMille, La Biblia, de John Houston. Coses així. Adoctrinament religiós via Hollywood, pipes i brisa muntanyenca. Molava. No sabria dir quan va acabar això.

Anys més tard, no fa tant, els records se’n van cap al Terraza Alameda, una sala de sessió doble o triple. Els primers minuts de projecció, quan la llum del sol encara no havia claudicat, les imatges s’apreciaven amb dificultat. Després, la glòria: peli (o pelis), entrepà i cola. Un so especial, tan diferent al de les sales tancades, quasi màgic. Salts i defectes en la projecció, pel desgast dels rotllos, propis del cinema de barri. Allà poguérem veure La invasión de los ladrones de cuerpos. No la irrepetible i inquietant pel·lícula de Don Siegel, sinó una versió del 1976 molt inferior que acabava amb un rugit aterrador de Donald Sutherland que em perseguí moltes nits. També em va marcar la violentíssima Ruta suicida, amb Clint Eastwood i Sandra Locke, que ensenyava fugaçment els pits. Aquella escena també em va fer acompanyament nocturn. El darrer film que recorde haver vist allà va ser La Misión (1986), una estupenda pel·lícula del normalment avorrit Roland Joffé. I una possible pista de quan es tancà la paradeta.

La comissió Selgas-Tovar tingué, cap a la meitat de la dècada passada, la brillant idea de recuperar el cinema d’estiu en Penjador de pernils del Jardí de la Pau. Una experiència emocionant i evocativa. Però deixà de fer-se perquè no era fàcil fer-se amb les còpies, pagar-ho i organitzar-ho tot. Potser seria el moment que alguna regidoria es posara mans en la feina. Una ciutat que no té sales en el seu perímetre urbà, ni organitza festivals, ni té un mal concurs de curtmetratges, que sobreviu amb un volenterós cinefòrum (per a quan un homenatge a la gent del Cinema Violeta?), s’hi mereix alguna alegria cinèfila. Ho deixem caure sabent que les prioritats són unes altres, sense esperances de veure ateses les nostres pregàries. A tot açò: hi ha algú més que tinga melangia d’aquells estius de cinema a la llum de la lluna?

Publicat a l’edició comarcal del diari Levante-EMV (17-07-10)