La ment humana té una capacitat sorprenent per emmagatzemar les experiències més crues de la infantesa en algun racó obscur, ocult i mal ventilat. Això no significa que els records s’hagen volatilitzat. Romanen allí. I regolfen en algun moment, molts anys després, per alguna mala experiència. O de forma espontània. No sé. Potser tornen perquè, en la mesura que ens fem majors, la presència de la mort s’hi fa més i més present, presència latent, espesa, apegalosa com les babes d’un gos.

Els records. Passàvem els estius a Castelldefels, a un vell edifici de RENFE, d’una planta, pegat a les vies, que el meu oncle Juan havia reconvertit en modesta però agradosa residència estiuenca, amb un interior funcional, preparat per a acollir un exèrcit d’adults i xiquets, fills i nebots, amb una jungla magnífica de plantes i hortalisses a l’exterior. I entre la platja i les vies, un solar, junt al passeig, que aïllava la casa. Era perfecte. Li dèiem el Xiringuito. Encara és allí.

L’exèrcit s’organitzava per anar a pel pa, a per la premsa -sempre El Periódico-, per cuinar, per parar taula, per envair la platja, per jugar a tennis taula, per fer les habitacions, per passejar en bicicleta. No recorde haver pronunciat mai la paraula avorriment. Un dia, però, la canalla férem un extra: anàrem a una fireta que s’organitzava uns quilòmetres més enllà. A la tornada, a la caiguda del sol, però encara de dia, vaig creuar per la carretera del passeig posseït per alguna cabòria feliç i inconscient. M’arreplegà un cotxe que circulava com si el perseguira una colla de dimonis. L’absència de trànsit. La pressa. No ho sé. Impacte en un genoll i en el cap. Vaig volar.

La següent escena no la vaig poder veure però la puc visualitzar com si l’haguera vist: la meua cosina Maria Jesús, perseguida per la seua germana, Rosa Maria, corrent desencaixades cap al Xiringuito, alertant els majors. Vaig despertar en els braços de ma mare, en el cotxe que m’havia atropellat. Nervis i crits. Conduïa una dona profundament desagradosa. Això em contaren. També em digueren que era de casa bona. Em conduïa a l’hospital de Bellvitge. Vaig tornar a nàixer. Ho digueren els metges. El següent record fou en l’habitació, la primera vegada que vaig poder posar peu a terra per anar al bany. L’impacte de la visió en l’espill de la meua cara deformada fou devastador. Un estiu malbaratat per l’ensurt i la convalecència. Amb el temps, però, l’accident es convertí en un malson, en una data en el calendari que es recordava amb alleujament. Semblava com si les cicatrius físiques, ben visibles, sempre hagueren estat allí.

En deixar d’anar a Castelldefels, uns anys més tard, aquest mal record s’esvaí en benefici de gojosos fragments de memòria. En el disc dur dels mals rotllos, experiències més dures i traumàtiques ocuparen l’espai. Més de trenta anys després, tanmateix, l’accident torna per recordar-me com és d’aleatòria i casual l’existència. La mort va tocar a la meua porta. I aquestes línies estigueren a prop de no existir mai. Encara no sé per què aquesta constatació em resulta tan neguitosa en aquest moment concret. Però m’imagine quin ha estat el dolorós i insospitable detonant. I cou bona cosa.

A mon tio Juan