Alguns premis Nobel de literatura serveixen per omplir vergonyosos buits de coneixença. Em passa això amb Tomas Tranströmer (Estocolm, 1931), autor que no he llegit malgrat haver estat traduït al castellà i també al català, a través de Perifèric. La petita editorial de Catarroja edità La Plaça Salvatge (2008), amb traducció de Carolina Moreno Tena, dintre de la col·lecció de poesia que dirigeix Ramon Guillem.

Em faig amb aquell volum i comence desde zero la immersió en aquest creador, tal volta guiat per les informacions aparegudes aquests dies, però fent per combatre els prejudicis. El que em trobe és una poesia inquietant, colpidora, ambivalent, que pot bascular des del realisme més immediat a endinsar-nos en imatges properes a la visió surrealista. Una poètica segurament modulada per la curiosa trajectòria professional com a psicòleg en institucions penitenciàries sueques.

El millor en aquests casos és llegir-lo. Us deixe amb una prosa poètica d’aquella Plaça Salvatge. S’anomena, Huracà Islandès. I és enorme.

No un terratrèmol sinó un sotrac del cel. Turner ho hauria pogut pintar, fixant-ho. Un guant solitari acaba de passar voletejant, a quilòmetres de la seva mà. Avançaré contra el vent fins aquella casa a l’altre costat dels camps. Tremolo dins l’huracà. M’han radiografiat, l’esquelet presenta la seva dimissió. El pànic creix mentre jo bordejo, m’enfonso, m’enfonso i m’ofego en terra ferma! Com n’és de feixuc tot el que de sobre he d’arrossegar, com n’és de feixuc per la papallona remolcar una xalana! Per fi, ja hi sóc. Un últim combat amb la porta. I ara a dins. I ara a dins. Darrere la gran finestra. Quin invent més estrany i grandiós és el vidre -ser a prop sense que t’afecti… A fora una hora d’esprintadors translúcids en format gran passa rabent per la plana de lava. Però ja no tremolo. Estic assegut darrere del vidre, quiet, el meu propi retrat.

Foto: Lutfi Ozkok / Bonniers förlagsarkiv.