Ja ho sabreu pràcticament tots: ahir a la nit, a Gandia, vaig rebre premi Joanot Martorell de novel·la. És un premi peculiar, alguns tindreu notícia d’això: abans de l’estiu et diuen que has guanyat però has de guardar el secret perquè es faça públic el mateix dia de lliurament. La cosa té gràcia, és clar, perquè amb el premi te’n donen el llibre ja editat. I en uns dies serà a les llibreries. Però guardar el secret, sobretot en la mesura que s’acosta la data de lliurament, és una autèntica tortura xinesa. No cal que abunde en això. Però ha pagat la pena: coberta dura, una imatge sensacional, una gran edició. Indescriptible.

De fet, en la pròpia organització i en l’editorial els guanyadors són un secret d’estat. Ho vaig poder comprovar: gent de l’organització, com l’admirable Christelle Enguix, em telefonà el mateix dia. S’acabava d’assabentar. I Maria Josep Escrivà, una estimada amiga i membre del jurat de poesia, s’assabentà en veure’m en el dinar. La trobada amb ella fou emocionant. Com també fou especial que la guanyadora de l’Ausiàs March fóra Laia Noguera, una jove poetessa a qui havia conegut precisament a Gandia, en la primera trobada de joves escriptors que organitzà també l’Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques (IMAB).

Roda de premsa i primeres entrevistes. Malgrat el cansament (el xiquet havia estat dos nits amb calentura), trobe que va tot bé. Molts periodistes són amics o coneguts. La meua novel·la és difícil d’explicar. Em sembla honest, de cara als lectors, aclarir que l’humor ja no és el vehicle, sinó unes altres coses: les crisis personals i col·lectives, la música. Una obra més aspra i complexa. Dic que és la novel·la a la que he dedicat més temps, i és veritat. Etcètera. Ho podeu llegir ací i allà. Sessió fotogràfica amb Laia, que, comprovant les meues inquietuds musicals, em conta la seua experiència com a guitarrista en un grup metal. La cosa sembla que marxa. Laia està molt contenta per com està responent la seua banda. Els escoltaré.

El Palau Ducal. Havia estat en vàries cerimònies de lliurament dels premis, però ara em toca a mi. Hi ha un recital poètic amb poemes d’alguns dels guanyadors de l’Ausiàs, Vicent Andrés Estellés, Marc Granell, Vicent Alonso, Anna Montero… La selecció és magnífica. Però hi ha un moment especial, quan Àngels Gregori puja a recitar, un poema en què parla d’Oliva. I un altre moment àlgid, el sensacional discurs del director de l’IMAB, Àlvar Garcia, reivindicant tot el que s’havia de reivindicar en un moment de canvi polític i retallades. El discurs m’allibera de dir davant del públic algunes coses que volia comentar al respecte.

Em toca. A l’acta apareix el títol de l’original presentat, La tomata és una fruita, però la novel·la ja no es diu així, sinó Vides desafinades. L’editora d’Edicions 62, Pilar Beltran, ho explica. En acabar l’acte al pati hi ha un cert debat sobre això. La gent del meu entorn que coneixia el primer títol no ho veu. Ma mare sobretot. Però els explique un argument que no va vindre de l’editorial i que em va convèncer: el títol original connecta massa amb les meues novel·les anteriors, i aquesta és una altra història. El nou títol parteix d’una idea de la meua dona, Isabel. I trobe que resumeix bé el contingut. En el discurs, Àlvar m’insta a aclarir aquella cosa del meu currículum que tanta gràcia fa a tothom, el naixement a Madrid. Conte que tinc un pare ferroviari. “Aaaaaa…”. La meua relació amb Gandia, una moderada reivindicació de Xàtiva, coses així. No passarà a la història.

Tornem a la sala. El torn de Laia. Es comporta com és ella, molt natural, i recita un poema magnífic del seu llibre que algun dia veureu en aquest blog. Més fotos, més entrevistes. Tinc el Twitter i el Facebook a rebentar. I estic molt content. No tinc molt clar que la literatura haja de pagar un deute amb mi amb el premi Joanot Martorell, però la vida em devia una jornada així. Mai no he contat açò de forma pública: els dies abans de guanyar l’Andròmina dels Octubre a ma mare li diagnosticaren una malaltia molt greu. I el dia abans, una amiga tingué un molt inquietant episodi de pèrdua de consciència. Quan Eliseu Climent em telefonà per dir-me que havia guanyat es trobà una persona desconcertada, incapaç de demostrar l’esclat d’alegria que l’ocasió es mereixia. Aquella nit fou surrealista. I la cerimònia de lliurament, agredolça. En arribar la nit, el moment d’eixir a pel premi, em trobava desfet. No ho vaig gaudir. No del tot. No com es mereixia.

Aquesta vegada ha estat tot molt diferent. La meua amiga està perfectament. Ma mare era a la sala (enfadada per això del títol, però vaja, trobe que ja se li ha passat) i tot va anar molt bé. Aquestes ratlles eren per agrair-vos les felicitacions i per dir-vos que estic doblement content. Ara ja sabeu exactament per què.

Foto: Natxo Francés, El País.