Em va passar sobretot amb les primeres pel·lícules de la seua reduïda i exquisida filmografia, Badlands (Males terres, 1973), Days of heaven (Dies de cel, 1978) i The thin red line (La prima línia roja, 1998). Amb The New World (El Nou Món, 2005), tanmateix, part de la màgia es va esvair en tant que les renúncies a una narrativitat convencional i la seua substitució per una superposició d’imatges agradoses i frases d’infinita transcendència no eximeix de posar sobre el tauler les cartes. Algunes cartes, almenys. Ni tan sols un creador de talent sobrenatural com Malick és capaç de capta l’atenció de l’espectador durant 120 minuts o més sense, almenys, fer-lo entrar d’alguna forma en la narració. Perquè, a la seua manera, hi ha una història, no hi ha una renúncia absoluta a ella. Hi ha, per tant, una lectura global a fer-hi.
Tota aquesta llarga introducció ve al cas de la seus darrera pel·lícula. Els primers trenta o quaranta minuts de The tree of life (L’arbre de la vida, 2011), són absolutament encisadors, hipnòtics. Intueixes que, darrere de cada bellíssima seqüència, de cada plànol perfecte, planificat fins l’extenuació, de cada frase, hi ha un discurs, un pols a l’espectador. El sentit de la vida? L’existència de Déu? La lluita entre naturalesa i divinitat? Aleshores vas entrant en una història contada amb la sintaxi dislocada i inaprehensible però que va deixant peces. Una família dels anys 50 al sud dels Estats Units. Tres germans. Un pare autoritari i melòman. Una mare creient. La mort.
T’emociona fins a la médula pensar que a través de la trajectòria d’aquests personatges Mallick va a respondre’t a les preguntes llançades al principi. A la seua manera. I com que ja has vist almenys una dotzena d’imatges inesborrables (posem per cas, l’eixida nadant cap a la llum d’un dels fills, amb la seua habitació inundada; una seqüència que encadena amb el moment del part: una cosa sobrenatural) creus que hi haurà algun moment on entrarem en farina. I la farina, que ja saps que serà sense refinar, es converteix en una interminable descripció d’un moment puntual de la infantesa i el trànsit a la pubertat dels germans. Allò que s’ha vist mil vegades però, això sí, contat amb una sensibilitat i una admirable capacitat de generar imatges enlluernadores. Però la narració avança a pas de puça. I et remous en la cadira. I la bellesa de les imatges ja no t’arriba igual perquè no hi ha text que suporte una concatenació infinita de metàfores. Una sensació que s’acosta perillosament al tedi.
I el pitjor està per vindre, quan en la part final la insondable poètica de Malick comença a semblar-te cursi, com de fragment d’anunci intel·lectualitzat (plànols inacabables de mans, mirades perdudes, esguards encreuats en èxtasi col·lectiu…). I per la lectura entre línies esbrines una idea, un concepte, que et posa els pèls de punta: els retrets de la primera part al Déu inaprehensible, absent i arbitrari, es converteixen en comprensió i en assumpció de l’ordre diví, cosmològic, una tesi que malbarata un valuós missatge latent d’amor universal.
Pregues als déus pagans que no siga això, que no ho has entés bé. I, desconcertat, revises i li fas mil voltes a el que has vist, donant les gràcies per allò miraculós que ha retingut la teua retina i maleint el dia que et perderes com un xiquet en una fira en la insubornable poètica del geni, la nit de Tots Sants en què no fores capaç de decodificar la immensitat del mar. I penses, perquè no pot ser d’una altra manera, que la teua ment no està a l’altura del seu talent. Perquè açò té tota la traça de ser l’obra artística definitiva sobre l’essència humana. El que passa és que no has estat capaç de penetrar en la corfa de la proposta. I per això t’has acabat avorrint. Ha de ser això.
Senyor Aliaga: la primera part de la pel·lícula, en molts moments, em sembla més aviat feixuga pel mateix motiu que a vostè li agrada: massa transcendència, sublimitat i cosmologia. Les imatges i alguns moments d'aquesta primera part, genials, no cal dir-ho, d'una foça inigualable, com aquell dinosaure ferit vora la mar, acaben sent un poc reiteratives, tot i la seua bellesa… En canvi, la part central del film és una autèntica meravella, al meu entendre: una narrativa fragmentària, saltejada, plena d'instants inoblidables i transcendents en el millor sentit, aconsegueix explicar com mai no s'ha fet (o mai no havia jo vist) la fi de la infantesa, i gairebé sense paraules!
La part final del film, amb perdó, em sembla un nyap considerable, una reunió familiar intemporal més enllà de l'existència terrestre, que sí que em va fer remoure'm a la butaca i pensar en aquelles punyeteres campanes del final de "Trencant les onades" del von Trier. Una llàstima, però, que no li lleva gairebé ni un bri de mèrit a una obra mestra aclaparadora i absolutament contemporánia.
De la primera part no em referia tant a la bellesa de les imatges com al plantejament: si poses sobre la taula una idea elevada o cosmològica (relacionada amb la vida i la mort), porta'm a algun lloc. I eixe lloc és el nyap final flower-power, formalment dubtós, i amb un subtext esgarrifós.
Sobre la part central, molt valuosa, em fa l'efecte que està allargassada, estirada, sobredimensionada. Si entre uns i altres trobem punts de fuga a la pel·lícula difícilment podem parlar d'una obra mestra. És un vigorós, valent i agosarat exercici d'estil d'un gran creador. Però no corona. La pel·lícula em remet a 2001, una odissea de l'espai, on Kubrick trobe que sí és capaç de tancar el cercle de forma rotunda i sublim.
Hem de jutjar pel que s'intenta (i trobe que el meu text és equilibrat), però també pel que s'aconsegueix.
No he vist la película, ni pense vore-la després d'haver escoltat i llegit opinions i crítiques que, en general, vénen a dir el que el Sr Aliaga ha descrit de manera molt ilustrativa en el blog.
En la Cartelera Turia, defensors del cinema de cult i de qualsevol película que sone a intelectual o siga només apta per a cinèfils rematats, van posar "The Tree of Life" pels núvols. Una setmana després, un ex-crític del Cartelera va enviar una carta al director on, bàsicament i amb arguments, deia que la película era una soberana merda.
La temptació d'experimentar en art és inherent a l'art mateix. I la història del cinema és llarga, i està plena d'exemples. L'altre dia vaig vore "Un home amb una càmera" (1929), del director soviètic Dziga Vertov. Película sense diàlegs, només amb imatges en blanc i negre i un fil conductor d'un càmera que apareix de tant en tant. Darrere del film, com no, una voluntat de 'crear un nou llenguatge cinematogràfic que unisca a la humanitat'. I el cas és que, a pesar de tot, la vaig vore de principi a fi. ¿Com és possible aguantar hora i mitja d'un trunyo tan considerable? En el cas de "Un home amb una càmera", la raó és ben simple: la película, passats els anys, és també un document històric, i això la fa suportable. Per altra banda, Vertov no hi va aplicar cap dimensió filosòfica o trascendent, tot i que el misstage pro-soviètic surt d'una manera o altra, no ja per voluntat del director sinó possiblement per imposició de les autoritats d'aquells temps.
En fi, com deia, no pense vore "The Tree of Llife" encara que em paguen l'entrada i m'inviten a crispetes.
Com mestre Tadeus me l'estalviaré, i aquest apunt m'acaba de fer decidir, després de, també, haver llegit d'altres opinions, per mi molt valuoses, en el mateix sentit. I és que, últimament, les rodes de molí se'm queden travessades a la gola cosa mala 🙂
És curiós. A mi també em va fer molta ràbia no poder arribar a copsar tot l'entrellat del que ens proposava la pel·lícula. Però això no lleva que també tinga clar que l'experiència de visionar-la fou sensacional.
Potser no hi ha aqueix tancament que se'ns fa tan necessari perquè tota la proposta és una gran qüestió que se'ns planteja perquè cadascú puga afegir la seua resposta. Jo no veig cap dogma, ni cap adoctrinament. Veig una suggerent capacitat per fer-te reflexionar sobre una qüestió difícil de defugir en algun moment. Que potser ara no t'abellisca? Ho comprenc, però tard o d'hora arriba. I ser espectador d'un poema visual com el de Malick, ajuda. I tant que ajuda!
Començant per Josep, accepte la hipòtesi de la lectura oberta, però alguna cosa em fa pensar que aquesta no era la intenció d'un director tan vanitós com Malick. Dit això, no crec que hi haja adoctrinament ni dogma, és una cosa més senzilla.
Als amics Clidice i Tadeus: trobe que la pel·lícula s'ha de veure. No és una pel·lícula infame, ni molt menys. Conté fragments esplendorosos i intenta coses molt valentes. Potser hauríeu de jutjar per vosaltres mateixos perquè, pel mateix preu, trobareu opinions molt favorables. És cert que hi ha una certa coartada crítica amb l'art més experimental i estrany, i de vegades està justificada. No podem ser taxatius.
I compte: els comentaris al post de les dues persones que l'han vist, gent assenyada i amb criteri com Josep Manel o Lev, són en la direcció contrària.