Per tractar de minvar la petita tragèdia, a mamà se li ocorregué una idea: li deixarem una nota al tècnic de l’ascensor perquè te la torne quan vinga. I quan vindrà? No ho sabem. I quan vindrà? No ho sabem, etcètera. Però vindrà. I em donarà la tapeta? Segur que sí. Amb una convicció no massa ferma, i amb l’ajuda de sa mare, Dídac va fer la nota. Però li degué semblar poca cosa. Sense dir res, anà a la seua habitació. I, una bona estona més tard, tornà amb un dibuix del senyor tècnic amb una tapeta a la mà. Tot ajuda, degué pensar.
Aquest matí, ha tocat a la porta el senyor tècnic. I amb un somriure d’orella a orella, m’ha lliurat l’objecte del desig. El dibuix se l’ha quedat, per penjar-lo en la delegació, m’ha dit. Abans, li he dit que me’l deixara per escanejar-lo, per tindre’l com a record. Perquè, aquesta vesprada, en tornar del col·legi, un xiquet s’hi trobarà a casa un objecte molt pobre però molt valuós que el farà molt feliç. Ben mirat, no sé si tant com el senyor tècnic d’ascensors de somriure ample i accent saforenc que, hui almenys, li haurà trobat un al·licient insospitat al seu treball.
És bonica aquesta història.
Molt tendra història la de la tapadoreta! Ens revela el món tan particular dels xiquets i, també, el costat amable, si és que existeix, de les empreses de manteniment d'ascensors, que habitualment sablegen sense pietat les comunitats de veïns amb quotes de manteniment insuportables.
Juguetes
Juan Gelman
hoy compré una escopeta para mi hijo
hace ya tiempo que me la venía pidiendo
y comprendiendo mi hijo que no hay plata que alcance
pero pidiéndola proponiendo los sitios de la cocina de la pieza
donde recién traída la escopeta esperaba
que él saliera del sueño donde estaba esperándola
para verla tocarla convertirla despuués en otro sueño
no para matar bichos o pájaros o arruinar las paredes las plantitas
o bajar a la luna de su sitio lunar
no para esas pequeñas cosas molestas mi hijo quería su escopeta
y esta noche la traigo
y escribo para alertar al vecindario al mundo en general
porque que haría la inocencia ahora que está armada
sino causar graves desórdenes como espantar la muerte
sino matar sombras matar
a enemigos a cínicos amigos
defender la justicia
hacer la Revolución
y además compré una camita pa!ra mi hija
donde acostará a su muñeca cubriéndola con el trapo amarillo
como esa noche que yo estaba por escribir un poema
intentando apresar los rostros últimos del bello amor humano
imperfecto perfecto como una madre oscura
acercándome a ellos casi rodeando su aire
cálido como un fuego cara a cara a su fuego
oyéndolos temblar inasibles
y mi hija me tomó de la mano para mostrarme la muñeca
que ella había abrigado es su cuna
tapándole los ojos pintados con un pedazo de papel para que pueda
dormir
y le besó la frente
le dijo que descanse
y yo volví a la mesa y en silencio guardé mis papeles vacíos
http://www.palabravirtual.com/index.php?ir=ver_voz1.php&wid=682&p=Juan%20Gelman&t=Juguetes&o=Juan%20Gelman
Em fa gràcia que la tapeta dibuixada siga blaugrana, i és que Didac no pot negar qui és el seu pare.
…i molt bonica la historieta i la seua moralina, tot siga dit (que falta ens fa simplificar les satisfaccions i complaences amb que guarnir el dia a dia )
Gràcies Helena.
A vore, Tadeus, una cosa és el "senyor tècnic" i l'altra l'empresa del senyor tènic, que puc confirmar que ens cobra unes tarifes que freguen el bandolerisme. I sí, el món interior (i exterior) dels xiquets és una cosa a banda.
Com que sé pel Facebook que t'ha agradat, Jesús, et perdonaré que hages posat un text tan bonic de Juan Gelman, perquè la comparativa és devastadora per al pobre post i per a mi. És broma, gràcies una volta més per il·lustrar-nos, no coneixia el text, em sembla molt bo.
Sí que hi ha una mica de moralina, Culdesac, no vaig a negar-ho: manca amabilitat i una concepció sobre fer les coses bé, que no és exactament la imperant ara mateix. Em quede amb la satisfacció de l'operari.
Ah, i la tapeta és que és blaugrana, però no té res a veure amb el Barça, sinó amb els colors d'una marca comercial de gelats i postres. Sí: el camionet és de propaganda!
EN els petits detalls podem trobar les coses que importen de veritat. Una historia molt bonica i emotiva, l'he disfrutat molt.
Salut
Les histories senzilles son les més importants.
L'historia ja era gran amb la devolució de la tapeta pero es que el operari l'ha feta més gran demanants quedarse amb el dibuix.
La realitat supera sempre la ficció.
I una "moraleja" per al final: les dues parts, qui sap si sense adonar-se, han complit les paraules de Jesús de Natzaret: "hi ha més alegria en donar que en rebre".
Felicitats a més a més perque considere es el teu millor article en molt de temps. Enhorabona.
L.
Una història molt maca i amb un insòlit final feliç!
Gràcies Chals, Anònim (si eres qui em crec ja sé que els meus anàlisis econòmics i polítics no t'agraden, em fa feliç que açò sí) i Salvador. Curiós, no? Que considerem, com bé dius, Salvador, com a insòlit el final feliç és un símptoma de com estan les coses.
A vore si estaràs criant un optimista! Ves amb compte! 🙂
No cregues: el fer el dibuix denota escepticisme per la seu part, la noció que havia de fer algun plus. És una actitud pràctica, ¿no? Una altra cosa és que crega que donant reps coses a canvi, que això està més agre.