LÍO BAR

Un matí de divendres, reposant fruita i verdura a La Terreta. De fil musical, Radio 3. Anuncien la reedició d’un històric disc de Kiko Veneno, Échate un cantecito. I sona de fons la meravellosa “Joselito”. “Yo soy Joselito, el de la voz de oro…”. Una estranya sensació em travessa de cap a peus, la del temps deixat enrere, la dels records que, de colp, es presenten sense demanar cita. Hi ha cançons que són la sintonia d’una existència. Notes musicals, estrofes i tornades que associes a alguna persona, a algun lloc en concret. En aquest cas, Lío Bar, aquell pub curiós que ocupava un annex de la Plaça de Bous de Xàtiva, antiga infermeria taurina i refugi nocturn dels noranta on es respirava un ambient eclèctic molt particular, on podies moure al cap amb el Neil Young més elèctric i, a continuació, practicar torpement i sense vocació uns passos de salsa. Fou la iniciativa d’uns professors que li plantejaren a l’empresari de la Plaça muntar un pub en aquell racó. Carmiña, esposa del desaparegut Enrique Grau, va fer de mitjancera.

Lloc imprevisible. Segons el dia, els habituals, aquells que fitxàvem sempre, podíem passar la nit en família, compartint conversa amb Óscar (l’únic no docent i amb experiència prèvia en el negoci) Carmen, Roge, Neus, Gemma, Eduardo i la resta de promotors, que feien torns de barra. Quatre o cinc gats. O la casa plena. Moltes vegades, ben entrada la matinada, acudien onades que venien de tancar uns altres bars i pubs. O se sumava gent de pas, que no havia estat mai i que, després de la segona copa, s’integra com si sempre haguera estat allí. Llavors, la festa podia ser èpica, germen de tantes anècdotes etíliques que no caben ací, d’espontànies performances, com aquell dia que a algú li va donar per… Millor no ho contem.

Lloc de música en directe (per allà passà un aleshores desconegut Òscar Briz, l’estupenda Major Blues o els pioners Los Lentejas), de mítiques festes amb el mojito com a excusa, de coneixences, de primers besos que segellaven futurs, de cortesies no correspostes, d’amistats perdurables, d’intercanvis… És increïble el que pot suscitar una vella cançó. “Gallina de piel”, que diria Johan. Una ronda figurada que va pels meus amics. I per una moreneta molt guapa que vingué per quedar-se.

(Publicat a l’edició comarcal de Levante-EMV, 29-05-2012)