Els camins del Senyor. Els meus amics de colla jugaven a bàsquet, quasi tots. I els dies que no tenia partit de futbol els acompanyava per fer-los d’espàrring a les patxangues. Tot i haver començat tard, la pilota grossa fou més considerada amb mi que la de futbol. I tancada (en benefici de l’esport), la meua etapa futbolística, em vaig entestar a provar sort amb la cistella. No és que tinguera talent. És que, malgrat les evidències, podia ser molt cabota. En acabar la pretemporada, Rafa Prats em va fer fitxa. Un acte de caritat. Perquè, tret de catàstrofes, la meua participació s’acabava en l’escalfament. La meua primera cistella es celebrà com un ascens.
D’entrenador vaig fer el que vaig poder. Teníem un equip interessant. Aquella temporada anà bé, al principi sobretot. Però després hi hagué baixes, gent que estudiava…. En Moixent, un dia, jugaren cinc tot el partit. Perdérem, és clar. Per a mi era estressant, no sols per reunir gent suficient per jugar: amb els diners dels patrocinadors, que s’anaven recaptant, havia de pagar els àrbitres. I ens desplaçàvem en cotxes particulars. L’experiència no degué ser totalment desastrosa perquè ho trobe a faltar de vegades i els meus jugadors (alguns, almenys) encara se’n recorden. Si haguera tingut més temps, m’haguera agradat traure’m el títol i tirar una mà al club. Tot no pot ser. Haguera necessitat viure un parell de vides més. Això sí: vaig jugar a l’street basketball, a València, fins que el cos, fa uns anys, va claudicar. Un virus difícil de matar.
(Publicat a l’edició comarcal del diari Levante-EMV, 15-05-2012, amb el títol “Memòries esportives”)
Foto: De peu, Xavier Aliaga, David Llobregat, Juan Iniesta, José Lluch i Quique Fuentes. Baix, Salva Díez, Aurelio Llopis i Richard Prats.
Una entrada encisadora, Xavier. A més, per allò de les casualitats que tant m'agraden, acabe de llegir una altra entrada (del Rocaferit) on l'autor també es queixa que la vida és curta per a gaudir de tot allò que ens agrada. I encara hi ha gent que s'avorreix!
D.
Gràcies, Dolors. Avorrir-se? Jo haguera necessitat quatre o cinc vides per fer tot allò que m'agrada! Quan veig als xiquets dir això de "me aburroooo…" em pose malalt. Supose que a tu també et passa.
Xe tu, com que "gens gloriosa trajectòria com a jugador"???
Alguns pensem que compartir aquelles experiències, hores de cotxe, entrenamets en condicions precàries i tants i tants altres bons moments amb gent com tu, és MOLT GLORIÓS !!!
I damunt ens reiem un colló. Mareee, quins records.
El que jo li diga, gloriós, MOLT GLORIÓS.
Això sí: riure, a cabassos. Sobretot aquella breu etapa en què anàvem tots en autobús i amb alguns delinqüents que hi havia entre el senior i el junior podia passar de tot. Mare, quins records, sí. Ja ha servit d'alguna cosa l'entrada.
Xavi va ser un any historic per a mi, amb tu vaig sentir els enormes dificultats que havien en eixa epoca . I la veritat es que vaig jugar moltissim. Un abrac, vull que sapigues que amb el club nou basquet xativa tens lloc quan vullgues.
Gràcies, Richard! Jugares molt perquè eres el nostre millor anotador. I bé, foren temps dificultosos però divertits. A vore si s'enganxa el petardo que tinc a casa (ja t'avance que molt alt no va a ser) i em reenganxe.
Una abraçada molt gran!
A Xàtiva no hi era, però a Esparreguera i el seu club de bàsquet podríem subscriure totes i cadascuna de les historietes xativines, que teníem fama de ser molt, d'això, ehem, fogosos. Filla i germana de jugador, jugadora (dolentíssima), casada amb un jugador, el primer que van rebre els nostres fills de regal fou una pilota de bàsquet, i en això hem anat guanyant anys de la nostra vida, amunt i avall. Ara ja no, que tot cansa. Espere els nets si mai en tinc. Un bell record, segur.
Ja deia jo que connectàvem. Sàpigues, Clidice, que el concepte que tinc de tu no era susceptible de millorar massa (partim de molt alt), però vaja, sempre podem fer un parell de graons més. Em sembla molt gran que també tingues un passat relacionat amb el bàsquet.
Esperem que els la canalla continue la tradició.