PERIODISME: ¿A QUI L’IMPORTA?

No hi ha treballs més importants que uns altres. Una societat no pot funcionar sense forners, repartidors, vigilants, llanterners, conductors d’autobús, professors o advocats. Ni més ni menys. Però tampoc no pot funcionar sense periodistes. Una societat que pretenga ser democràtica, no. La crisi econòmica adultera el paisatge i iguala les circumstàncies. Els darrers temps, milers de periodistes han estat despatxats. Amb més intensitat, com era previsible, després de la reforma laboral. Els grans grups empresarials, els mitjans i els menuts. Però és un moment on també acomiaden forners, repartidors, vigilants, llanterners i etcètera. I no es nota. No importa. Benvinguts.

Passa que la comunicació, i el periodisme escrit, amb més intensitat, ja estava en crisi abans de la crisi. Internet obria milions de finestres, democratitzava la difusió i l’accés a la informació (així, en brut) i obria escletxes irresolubles. La darrera dècada s’han posat en marxa desenes de fórmules per fer conviure la realitat digital amb la del paper, amb escassos rèdits, fins ara, precaritzant encara més la tasca periodística. Més fronts que cobrir, més immediatesa, més hores, menys sou, menys treball. Les conseqüències, en forma de baixada de la qualitat, són evidents. El gran model d’aquells anys incerts (i d’ara mateix) era el Huffington Post, una plataforma que tardà un lustre en ser rendible… A costa de no pagar el seus bloguers. Sensacional invent que, per descomptat, s’instaura ara en Espanya.

Els acomiadaments i el retall de perspectives començaren abans de la crisi. Alguna gent es va reinventar en el comerç, l’hostaleria o els serveis de comunicació. En la majoria dels casos, en l’ensenyament. Qui va arribar a temps d’aprovar unes oposicions i tindre plaça, encara pot alenar. Els interins, no. Perdone, ¿té vosté vocació d’ensenyant? Mire, no massa, sóc i seré periodista, però faré el que podré. ¿I què fa vosté ací? D’alguna cosa hauré de menjar, ¿no? En cas de no renovació dels interins, molts d’aquells s’enfrontaran a una tercera reinvenció. El capitalisme mola: la de coses que acabes aprenent. I això que fa quatre dies deien que el futur estava en l’especialització. ¿A quin sant li posem l’espelma?

Uns altres valents es llançaren a la xarxa, amb apostes, en la majoria dels casos, molt més que dignes, sabent que els primers anys serien difícils. Plataformes necessàries, valentes, informativament valuoses. Que tampoc no generaven ingressos per a sostenir nòmines, però eren (són, encara) projectes amb voluntat de fer-ho. S’han trobat amb la crisi, amb un mercat publicitari que encara no acaba de creure en Internet i que, a més, està delmat. Després estan els franctiradors, treballant el doble per cobrar la meitat, quan es cobra, amb col·laboracions pagades al nivell dels anys noranta. Gent que fa de tot (o que s’especialitza) lluitadora, que es recicla, que investiga, que cerca nínxols. Estar ben preparat tampoc no es garantia de res. I ara ha de bregar amb els milers de companys que s’han de buscar les garrofes. Inviable.

¿I el periodisme del futur-present? Camí del talla-pega, continguts servits per poca gent, mal escrits, pitjor titulats, facturats pels nouvinguts que cobraran una misèria, en la millor de les nostres tradicions periodístiques (tots ho hem fet i ho estem pagant amb sang). O, en el millor dels casos, servits per bons periodistes que, treballant en quadre, no seran capaços de donar-li nivell i alçada al producte, perquè no és possible entre primeres, segones i terceres versions, xarxes socials, interactuació… Continguts adornats amb anàlisis (gratis) fets per especialistes de torn, o celebrities, que ja tenen el seu treball però necessiten visibilitat. Empreses on els directius cobraran infinitament més que la tropa, a joc amb la resta d’activitats empresarials, no sé per què havíem de ser una excepció. Ostres, ¿a què em sona això?

Els meus companys més optimistes diuen que sempre hi haurà algú que pagarà la qualitat, les coses ben fetes, amb rigor i criteri. Tant de bo. Potser ho haurem de fer nosaltres, unint-nos, col·laborant. Potser a algú li importe encara el periodisme ben fet del signe que siga (no diguem independent, per favor, deixem-nos d’hipocresies), fet sense por. Ja no tinc tan clar que les empreses també hi aposten. El crític Marcos Ordóñez fantasejava fa uns dies amb la possibilitat que, de la mateixa forma que la televisió per cable (de pagament, o siga) està fent ara mateix la millor televisió de la història, la literatura podia seguir camins semblants. ¿Per què no especular amb models així per al periodisme, escrit o audiovisual?

No volia acabar aquesta catilinària de mala hòstia. Hi ha companys que han tirat la tovalla. Molts, estan a punt de fer-ho. Hem de suposar, tanmateix, que encara hi ha un percentatge de la professió que continua pensant i reflexionant en models, que continuaran eixint amb els seus projectes. Però això necessita de la complicitat social, de gent disposada a pagar-ho. Potser a vosté, lector o lectora que no és periodista, li importe poca cosa o crega que Internet en la seua actual configuració abastirà de forma gratuïta i graciable les seues necessitats informatives. Per contra, potser algú crega que encara és necessari, per a la vitalitat democràtica, per a la salut mental de la societat, que hi haja gent que treballe en clau periodística, que ordene i jerarquitze la informació, que la presente amb rigor, precisió i un llenguatge ric i creatiu. Perquè un altre model és fàcil de fer i, a més, no necessita periodistes. Una idea que potser acabe arrasant… Sense voler-ho, hem acabat amb la puta ampolla mig buida. O buida, totalment. ¿A algú l’importa?