Com i quan algú decideix ser escriptor? A quina edat? Quina és la motivació? És un bon tema: escriure sobre el moment en què algú comença a escriure. Si estirem del fil, tal volta podrà eixir una novel·la. De primeres, necessitem un personatge jove, perquè, normalment, l’impuls sorgeix quan encara és incipient la nostra experiència lectora. A aquell xicot li posarem de nom Nèstor, posem per cas, estudiant de batxillerat aparentment normal però amb una dèria que el diferencia de la resta dels seus amics o companys: escriure històries. Amb elles viatja en el temps i en l’espai, literalment, i s’oblida d’una família, la seua, en procés de descomposició.

Viatges sense companyia, sense complicitats, ni tan sols familiars. Fins que un dia, irromp en la seua vida Irina, una enlluernadora jove russa aficionada a la lectura, amb una història colpidora als muscles i que és la viva imatge que Nèstor havia imaginat per a un dels seus personatges de ficció. Entre ells brollarà un sentiment fet de complicitats vitals i literàries, de mitges veritats i, per sobre de tot, de secrets. Perquè el passat d’Irina i de la seua enigmàtica mare, marcarà a foc la relació.

De tot això i d’algunes coses més va El neu nom no és Irina, la nostra nova novel·la que eixirà el proper 25 d’abril editada per Andana. Història d’iniciació, però també de frec entre realitat i ficció, amb diverses capes superposades que el lector va descobrint. Un llibre amb protagonistes joves però, així ho espere, a prova d’etiquetes. Perquè els lectors, abans que joves, madurs o vells, són això, lectors, capaços d’identificar-se amb històries i personatges diferents i de tota edat i condició. Una lliçó, la de no deixar-se guiar per apriorismes sobre el tipus de receptor, que he aprés de les meues anteriors novel·les.