ACOMIADANT OBDULIA

Conta la llegenda que la directora del col·legi de monges on s’escolaritzava Obdulia, en La Roda de Albacete, allà pels anys 50 del segle passat, tornà la xiqueta a sa mare, amb un llacet, amb el pretext que no podien amb ella. Sembla ser que, fins i tot, s’havia permés llançar-li a alguna religiosa una pedra com les que gastava per acaçar els xiquets sense cap tipus de complex de gènere ni mirament. Desimboltura, en part, provocada per ser la menuda d’uns quants germans. Obdulia Víllora Piqueras, nascuda el maig del 1944, era una dona menuda d’alçària però gran de caràcter, forta mentalment com un roure, qualitats ambdues que li servien per afrontar els molts embats que li llançà la vida. Si hem de resumir, la paraula sort no definiria la seua existència.

No sempre fou així. En el dur repartiment de postguerra tingué la fortuna de caure en una família que vivia sense estretors gràcies a un negoci de ferreteria, on li agradava despatxar, i un enorme corral de poble que proveïa el rebost. La seua fou una infantesa i joventut sense grans ensurts, més enllà dels enfrontaments amb l’autoritat eclesiàstica i, de rebot, amb els progenitors. Tot i que creient, Obdulia devia ser una mica punk per a l’època. Qui sap si d’ací provenien les ganes de volar, de conèixer món. Hem dit que no va tindre sort, però els valors no són mai absoluts: en algun moment conegué un jove ferroviari de Massalfassar, en València, que passava per allà. Li deien Pedro. Amb el temps seria el seu marit. I amb el temps descobriria haver-se unit a una de les millors persones que coneixeria en sa vida: honest, lleial i amb uns valors cívics i morals irreductibles.

Una joveníssima Obdulia marxa de La Roda cap a Madrid, una ciutat gran i hostil, on va criar dos fills pràcticament a soles, a causa de les forçades absències ferroviàries del pare. Abans havia viscut a Girona, amb la seua germana gran, però no era el mateix. S’ha de tindre caràcter per carregar amb això, però ho féu amb talent, esperit i alguns enfocaments bastant moderns. Tot, mentre avançava una estranya malaltia congènita, ara prou coneguda, aleshores molt menys. La menuda heretà el mal. I el fill major tingué durant anys uns furibunds atacs febrils que no minvaren fins que fou operat d’angines. Més tard, en unes vacances a Castelldefels, el xiquet patí un violent atropellament que el tingué a prop de la mort. Periòdicament, la vida es llançava al rostre d’Obdulia i Pedro.

Degué ser molt difícil. Potser per això Pedro demanà trasllat a una destinació pitjor pagada però més còmoda i que li permetia estar amb la família, les rodalies entre Xàtiva i València amb base a la primera. Foren temps raonablement feliços, per a tots. Fins que a Raquel, que ja venia d’un calvari degut a la malaltia, li detectaren un tumor cerebral irresoluble. Tenia dinou anys. Un dolor insondable i brutal per a la família. Que es reproduiria anys després amb un nou diagnòstic de càncer, aquesta vegada d’Obdulia. La seua fou una lluita digna, encoratjada i pacient. Una malalta extraordinària: forta i conscienciada, amb moments de puntual i necessària rebel·lia, com ara quan, pocs dies abans de morir, es fumà un parell de cigarretes amb gest desafiant, com dient: “Au, va, digueu-me ara que no fume”. S’anà al poc de sedar-la, com no volent donar més faena, com si ho tinguera decidit.

Obdulia era una dona anònima, una més, amb l’existència difícil. Bastant coneguda a Xàtiva, el seu poble d’adopció, per haver estat durant uns anys agent de Cercle de Lectors, on atenia els clients amb intuïció i olfacte per recomanar. Era, a més, una bona lectora. I devorava informatius i debats per estar al dia de la política. I una cuinera més que notable, polivalent i amb sentit de la innovació. I un cert esperit àcrata: mai cuinà una paella i, en molt poques ocasions, els gaspatxos manxecs, que no li agradaven. Els plats nacionals no anaven amb ella. Tot un caràcter. Obdulia, molts ho sabreu, era ma mare. I volia acomiadar-me trobant algunes paraules que, siguen les que siguen, mai no faran justícia al seu valor i coratge.