De vegades, passa. Fins i tot els projectes més complexos, els que més costen, els que sembla que mai no veuran la llum, acaben tenint cara i ulls. No sé exactament quan va nàixer la idea. Una dècada llarga. Potser més. Però sí sé que l’estiu del 2011 m’hi vaig posar seriosament en la novel·la sobre la fascinant (i dolorosa) vida del meu oncle Antonio, el germà de mon pare, un paio trempat i vital que hagué de fugir a França i acabà enrolat en la Legió Estrangera francesa, tot just coincidint amb la Guerra d’Indoxina. Un llibre que ja va prenent forma definitiva. I que es podrà llegir al setembre.
En essència, per raons que s’expliquen en Les quatre vides de l’oncle Antoine, el gruix de la història ja estava contat en un dels llibres sobre la Legió Estrangera francesa de Joaquín Mañes, un personatge fonamental per recuperar la memòria de mon tio, enrolat en aquell cos expedicionari francès, relativament poc conegut a casa nostra. Però faltava molt més que això: el procés d’investigació i una sèrie de troballes sobre les quals no puc dir-vos gran cosa sense malbaratar la lectura.
Recompondre les peces del trencaclosques, reunir la documentació, consultar els testimonis indirectes, fou un treball feixuc. Molt poc gratificant en la gran part de les ocasions. Hi ha coses que ja no sabrem mai de les quatre existències d’Antonio-Antoine: la de ferroviari, pare i espòs, la d’activista contra el règim de Franco, la de legionari i la d’exiliat a França, pare i espòs. Amb tot, més difícil encara fou trobar la manera de contar aquesta història familiar, la veu més adient, el to que ens posara en la pell dels personatges. Perquè la veu d’Antonio és important, però la de les dones de la seua vida, Remedios i Yvette, també ho és.
Després de moltes proves, d’escriure i reescriure, de fer i desfer, en algun moment es va encendre una llum. Suficientment potent perquè la història fora mereixedora del prestigiós premi Pin i Soler de Tarragona. Mònica Batet, una de les membres del jurat, publicà un preciós article un dia després de la concessió. Els editors d’Angle, que no estigueren presents en la deliberació, acolliren la novel·la amb un entusiasme engrescador i contagiós. Un procés d’edició molt bonic i rigorós que, aquests dies, viu la recta final.
En acabar l’estiu, el llibre començarà a distribuir-se. Farem presentacions i actes. I Les quatre vides de l’oncle Antoine també serà la vostra història. Més vostra que meua.
Abans que res, Bon Nadal !
Tinc uns amics a la Bretanya, matrimoni, Renè i Paulette, que tots dos tenen el mateix cognom: Aliaga. I cal dir que no son pas família; casualitats de la vida.
Però, ves per on, els dos son de procedència de Marroc o Algèria i tot que saben la seva procedència de família espanyola, no tenen gaire mes detalls i a mes no parlen res de espanyol i menys català.
En assabentar me de la publicació del seu llibre arran de l’oncle Antoine, el cap no para de pensar…… i si podrien/podríeu ser família?
La meva idea primera ha estat parlar-los hi del llibre, però no en se pas si està publicat a França?
Si ho teniu a bé i puguessiu donar-me una mica d’informació us estaria molt agraït.
Salutacions i gràcies.
Hola Joan,
Bon Nadal a tu també. El llibre encara no està editat a França. I pel que sé, no són família perquè el meu oncle no estava casat amb la seua esposa francesa. El cognom d’aquella branca és Grall, el de la mare, no Aliaga, el del pare.
En tot cas, és una història curiosa, moltes gràcies per compartir-la! Espere que algun dia es puga traduir la novel·la al francés. Una salutació ben cordial