De la vegada que vaig conèixer Joan Francesc Mira no puc donar-vos massa referències. Va ser fa molts anys. Més de trenta. Jo era un post-adolescent de Xàtiva interessat per les qüestions culturals. I vaig anar a la conferència d’un senyor de qui havia llegit en l’institut Els cucs de seda, un dels primers premis Andròmina dels Octubre.

La xerrada no era en el saló noble de la Casa de Cultura, sinó en un espai municipal gris i lleig. Sense molta capacitat. Tampoc és que l’omplírem, malauradament. I tampoc sé de què anava exactament la xerrada. Tot plegat, el que vaig escoltar em va resultar fascinant. Pel discurs, pel domini del tempo, de l’escenificació, dels recursos retòrics. Per la força i convicció amb què contava les coses.

Vaig eixir de la conferència enriquit, empoderat intel·lectualment i amb la convicció d’haver estat davant una figura que ja era molt rellevant però que esdevindria un referent de primeríssima magnitud. No calia ser endevinador. Però el que mai podria sospitar aquell xicot és que em veuria en el compromís de glossar la seua figura a petició d’una gent tan amable com agosarada. Que tindria la responsabilitat de transmetre com d’oportú, merescut i procedent és qualsevol homenatge que se li faça a Joan Francesc Mira. Des de qualsevol àmbit.

Amb els reconeixements no sols dignifiquem la seua figura: estem fent com a societat un exercici de dignitat col·lectiva en valorar el treball que s’ha fet, la laboriositat i rigor amb què s’ha fet. Gent laboriosa hi ha molta, però la contribució de Joan Francesc Mira és d’un altre nivell: ni més ni menys, haver portat una cultura xicoteta com la nostra a cotes d’excel·lència i modernitat. Que miren als ulls la tasca de qualsevol intel·lectual de talla europea.

Sols amb les valuosíssimes i titàniques traduccions a la nostra llengua de La divina comèdia de Dant, Els Evangelis i l’Odissea d’Homer, el nostre homenatjat tindria guanyat un tros de cel. Literalment. Joan Francesc Mira explicava en una ocasió que, fent aquelles traduccions i les corresponents lectures havia arribat a la conclusió que l’infern no existia. “No patiu, pequeu tranquil·lament, confesseu-vos, i ja està. Al purgatori es passa malament i, en definitiva, s’acaba. En el cel sí que hi vull creure”, explicava Mira. I el nostre escriptor, que s’autodefinia en una entrevista que li vaig fer com “un vell agnòstic rebordonit” i un “cristià cultural”, s’imaginava a les portes del cel dialogant amb Sant Pere.

-I vostè què ha fet?
-Mire, he fet coses diverses, però sobretot he posat a disposició de milers dels meus conciutadans versions renovades i com cal en el moment actual de les tres potes de la cultura occidental i europea, que és la nostra.

Mira aspirava a què aquell bagatge fora suficient perquè li fora concedit en el cel “un sofà ben còmode i escoltar Bach tota l’eternitat”.

Coberta de la versió de l”Odissea’ de Joan Francesc Mira.

Mèrits, ja ho hem dit, no li faltaven al nostre homenatjat. Cal tindre molt de valor i molta visió per atrevir-se a traduir una obra com l’Odissea que ja havia estat prèviament traduïda per un tòtem de la cultura com Carles Riba. La versió del poeta és extraordinària, però també és exigent, tria els seus lectors. I Mira el que fa és aproximar l’obra al lector contemporani amb un text ric però harmoniós, literari però diàfan. Una tradició que podia arribar a molts lectors. Sense renunciar a la dimensió literària: l’Odissea en la versió de Mira és un dels llibres més emocionants que he llegit mai. Una història universal, en la nostra llengua. En la nostra variant de la llengua.

Amb el vessant de traductor, ja ho tindríem. Aquest homenatge es faria igualment, tindria sentit. Però el Joan Francesc Mira narrador fa que la seua figura s’agegante encara més. Amb l’esmentat Els cucs de seda marca, des del 1975, una autopista a seguir. La literatura es convertia un instrument perquè els valencians ens submergírem en els nostres orígens, ens explicàrem la història i l’amassàrem convertida en matèria literària. Seguin les petjades de Mira va expandir-se tot un univers al voltant de la novel·la històrica valenciana.

Aquell moviment arribà a caure en l’excés i la sobreoferta, però ens deixà un grapat de bones novel·les i novel·listes. Ningú, tanmateix, arribaria als nivells d’excel·lència de Borja papa (1996), una novel·la catedralícia, ambiciosa, que contextualitzava la figura de poderosa família valenciana sense caure en la morbidesa dels mites i llegendes. Un llibre exaltat i contingut, amb una prosa vigorosa, expressiva, amb volada literària.

S’ha de ser molt bo, un superdotat (ara estic parlant des de la meua experiència com a escriptor), per posar-se en la pell de Roderic de Borja, contar el periple que el va dur a ser el pontífex Alexandre VIé i que la narració tinga carn, ossos i sang. Cal un treball documental titànic, però el toc distintiu de Mira és la saviesa literària amb la qual pasta els ingredients i presenta el plat.

Joan Francesc Mira és també un dels novel·listes que millor ha dibuixat València, la seua ciutat. Barrejant la ficció amb la reflexió, projectant idees i referències culturals, sense perdre de vista que el narrador ha de contar històries. La trilogia formada per Els treballs perduts, Purgatori i El professor d’història, és un brillant exercici literari i intel·lectual, novel·les amb reconeixement crític, premis i recorregut entre els lectors. Farcits d’idees i reflexions. Però també de moments inoblidables, de fragments perdurables. Llegiu, si no, les primeres pàgines d’El professor d’història, un dels inicis més colpidors de la nostra literatura.

Coberta de ‘Borja Papa’ en l’edició de Proa.

Aquella trilogia és part d’un trencadís del Cap i Casal que es completa amb dos extraordinaris volums de memòries, El tramvia groc i Tots els camins, dos llibres que ens acosten a la infantesa i la joventut de l’escriptor, que ens fan connectar amb la persona, conèixer les seues pulsions. Relats iniciàtics, que ens parlen dels records d’infantesa, de la formació religiosa, del seu santuari de Roma, la seua segona ciutat. Dels amors, els que no van arrelar i un que sí que ho va fer. Pregunteu-vos per què un “romà valencià” com ell viu a Castelló. Una fotografia que hi ha a sa casa ho explica tot. Però hui no contarem aquesta història.

En definitiva, pàgines sobre el passat històric, autobiogràfiques, de ficció o vivències creuades amb episodis ficcionats, que constitueixen una obra narrativa de primera magnitud. Amb vocació europea. Que es mira en l’espill del seu admirat Claudio Magris. Fetes d’ambició, talent, intencionalitat i capacitat lèxica i narrativa. Aquest seria el resum.

El quadre no estaria complet sense esmentar el Mira investigador i erudit, que ens ha ajudat a entendre millor la mateixa família Borja, cosa que com a xativí li hauré d’agrair sempre. Que ens ha fet conèixer millor personatges com Sant Vicent Ferrer o Vicente Blasc Ibáñez. Hauríem d’esmentar també seu treball en el camp de les ciències socials, especialment de l’antropologia, Sorbona.

I, per descomptat, hi ha la seua tasca cívica: Joan Francesc Mira, a través dels seus assaigs i articles ha contribuït a pensar aquest país. A dotar el debat cultural i identitari de volada intel·lectual i d’idees i conceptes que han tingut una influència decisiva en l’evolució del valencianisme polític. Actor imprescindible d’un llarg camí que arrenca en la dècada del 1960, amb la plèiade de quadres intel·lectuals que, sent molt joves, creixen al voltant de la figura de Joan Fuster. I acaben agafant dimensió i volada pròpies. Pocs, amb la contundència de Mira. Un trajecte va del panorama semidesèrtic del franquisme a l’efervescència cultural que vivim actualment. Malgrat tot.

Val a dir que en la ingent de producció de Mira hi ha un buit, unes memòries de temps més recents que arrepleguen els debats polítics i identitaris.
No sé si ens podem fer alguna il·lusió al respecte. Fa un temps, durant una entrevista a propòsit de Tots els camins, li preguntava per això. El diàleg literal va ser el següent:

—I no pensa fer mai unes memòries polítiques?
—No. Perquè tindria que dir coses que no vull dir. No vull escriure de la història política dels anys 60 i 70. I la gent que ho ha fet no té ni idea.
—I per què no la fa vostè?
—Perquè no em dona la gana. No és una raó sòlida i suficient?

Això és el que em va dir: podem donar la pregunta per contestada. I li podem perdonar a Mira els seus silencis.

Un buit insignificant en un mar de literatura, erudició i saviesa. Un llegat incommensurable que ens toca dignificar. No a través de paraules laudatòries i discursos irrellevants com aquest, que estan bé per a un acte. Un llegat que ens toca dignificar llegint-lo, fent-ne difusió. L’autèntic homenatge comença demà. El tribut de veritat és mantenir viva la flama que ens ha lliurat.

 

Joan Francesc Mira. Fotografia de Carme Ripollés

(Aquest text correspon a la laudatio per a l’homenatge a Joan Francesc Mira organitzat per l’Ajuntament de Montcada el passat dia 19 de novembre.)