Des de fa uns dies, teniu a les vostres llibreries Això no és un western, el retorn una dècada després de publicar ‘Dos metres quadrats de sang jove’ a la col·lecció Crims.cat, ara en Editorial Clandestina. Un thriller en què també torna l’inspector afrovalencià Feliu Oyono, amb una nova companya. I un cas amb el rerefons de la guerra a Ucraïna que esdevé el més complex i perillós de la seua trajectòria. Com naix un llibre així després de fer camí en un altre tipus de literatura? Una bona pregunta.

Amb Això no és un western tinc la sensació d’haver saldat uns quants comptes pendents. D’una banda, tot i haver fet lectors amb les històries anteriors de sèrie negra, tenia el cuquet d’abordar una història amb un punt més de violència i complexitat pel que fa a les narratives. Per simplificar, m’abellia escriure un thriller amb derivades geopolítiques, a mig camí entre la novel·la negra i les històries d’espies. Per això hi ha el fons de la guerra d’Ucraïna, que recorre tota la història, però podia haver estat un altre. El que era irrenunciable era un to fronterer i amb un punt de brutalitat que beu de la narrativa de Cormac McCarthy. I, des del punt de vista de la història, un crim aberrant, amb uns antecedents igualment ignominiosos, que retrata un món d’homes brutals que no estimen les dones.

Tot, sense obviar els jocs literaris, una voluntat que, en aquesta ocasió, és tradueix en una batedora genèrica, en un narrador invasiu i que competeix en cinisme amb Feliu Oyono, amb qui comparteix les tasques narratives. I la intenció, espere que moderadament complida, de fer una prosa curosa i expressiva i uns diàlegs que no existirien sense el magisteri de Ferran Torrent o Raymond Chandler i, per què no dir-ho, dels meravellosos escriptors contemporanis de l’audiovisual.

Després d’un cicle amb històries molt dramàtiques i amb un fort component d’erosió emocional,  a pesar d’haver acostumat els lectors i lectores a un altre tipus de registre, m’abellia escriure des d’un altra mirada. M’he divertit fent-ho, he patit bona cosa perquè tot quadrara i he acabat amb la sensació d’haver-me acostat molt al que volia fer. Que agrade o no, són figues d’un altre paner. En tot cas, Això no és un western salda un altre compte pendent: el temps passa molt ràpid, massa ràpid, i feia una dècada de l’última col·laboració amb Àlex Martin Escribà i la col·lecció Crims.cat. Els devia, trobe, una història que fera justícia als títols que ha anat publicant. Espere també haver-ho aconseguit.

Si alguna cosa em sap malament és haver posat Feliu Oyono en l’embolic més gran de la seua trajectòria, un cas veritablement perillós. La història, de fet, comença amb el nostre inspector a punt de perdre la vida en un ermot, commogut per la sort de la seua nova companya, la jove subinspectora Marga Pitarch. Devorat pels remordiments i haver estat superat per la difícil investigació del salvatge assassinat en la Marina d’una adolescent russa. Perquè aquesta és una història de dones. I dels homes que no les estimaven.

Esbrinar la resta, si voleu, ja és cosa vostra.