Amb el temps hom perd la perspectiva. Si pregunteu, la gent associarà el moviment de la Nova Cançó, que tingué el seu moment fundacional en l’edició del mitològic tema de Raimon Al vent, ara fa mig segle, amb un grapat de seriosos cantautors carregats de guitarra i cantant a la llibertat i a la fi de la dictadura. Noms com el propi Raimon, com Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Lluís Llach (el setzè jutge) o el primer Joan Manuel Serrat. La Nova Cançó tingué aquell component. I era necessari perquè el règim de Franco amenaçava amb eternitzar-se encara més. Però al caliu del moviment musical, de l’aparició d’una nodrida generació que als seixanta i als setanta es llançà a cantar en la seua llengua a Catalunya, Balears i el País Valencià, sorgiren també propostes en unes altres coordenades, franctiradors com ara Pau Riba, Guillermina Motta o La Trinca que interpretaren el moviment a la seua manera, bàsicament pel vessant lúdic, incorporant-hi estils diversos i, en alguns casos, acostant el moviment als gustos, el cançoner i els usos més populars.

Seguir llegint