Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.

La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.

Del darrerament fèrtil —el terme no és casual— escriptor, traductor i treballador del camp Eduard Marco (Borbotó, Horta Nord, 1976), ens arriba un poemari excepcional, en molts sentits. Colombaire (Edicions 62, Premi Ausiàs March de Gandia) és un llibre commovedor que parteix d’una doble temàtica, la de l’afició a la colombicultura i la malaltia terminal del pare, per desplegar alhora saviesa narrativa i vivencial, i una enlluernadora capacitat expressiva. Un poemari que sols podia escriure el seu autor.

L’any que el món es va aturar a causa de la pandèmia de la covid-19, el 2020, el poeta, dietarista i corrector Ramon Ramon (Catarroja, 1970), complia 50 anys. D’aquell període sorgeix un dietari, L’any dels cinquanta (Lleonard Muntaner / Afers, 2025), que és la crònica existencial i resistencial dels mesos més durs de la pandèmia. Relatats, juntament amb matèries polítiques i culturals, amb la prosa excelsa i punyent de l’autor. Un volum que arrodoneix una producció dietarística modèlica en l’àmbit de la literatura en català.

El format seriat continua sent una font quasi inesgotable de grans històries i d’experiències audiovisuals de primera magnitud. Aquest 2025 ha estat un exercici de consolidació de grans sèries amb una trajectòria reeixida, com Severance, The Rehearsal Slow Horses, però també de noves propostes com The StudioThe Pitt o Pluribus. Alhora, ha estat un any de minisèries memorables, com Adolescence, o les tres que incloguem en la llista produïda a l’Estat espanyol, com ara la molt comentada sèrie catalana de Leticia Dolera Pubertat. Les ordenem sense cap voluntat jerarquitzant, en un ordre alfabètic neutre.

Amb un episodi pel·lícula final de més de dues hores, estrenat a l’Estat espanyol a les dues de la primera matinada de 2026, s’ha acomiadat un dels fenòmens televisius de la darrera dècada, la sèrie dels germans (Netflix), una producció irregular però molt hàbil en la seua concepció i vigorosa en la seua execució, que ha convocat davant la pantalla a diverses generacions amb una coctelera amb nostàlgia dels vuitanta, amb desenes de tributs musicals i audiovisuals, i, alhora, pedrera de nous ídols generacionals entre els nascuts a partir de 2010. Una sèrie algorítmica, rabiosament transversal, molt connectada al signe dels temps. Amb un balanç artístic desigual, però tancada satisfactòriament.

“Jo sóc allò que he llegit i allò que estic disposat a llegir. De la mateixa manera que n'hi ha que defensen que som allò que mengem, som més encara el que llegim.”

- Jaume Cabré -