Abans, havia guanyat un d’aquells premis que et pot canviar la vida, l’Andròmina dels Octubre. Era l’any 2008, amb Els neons de Sodoma, una gamberrada que va trobar el seu nínxol entre els amants de la novel·la negra per introduir variables com l’humor, la paròdia o el personatge de l’inspector negre Feliu Oyono.Tanmateix, no era el tipus de llibre que s’esperava d’un Andròmina, guardó que havien guanyat en exercicis anteriors propostes com el monumental Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts, del meu compatriota Toni Cucarella. En molts casos, la rebuda als Neons fou dissímil, freda. Era un llibre fora de context. Tot això em va fer caure en el desencís, em va provocar una certa inseguretat. Però també em va fer reaccionar.
Em vaig convèncer que calia virar a propostes més ambicioses. Un què i un com de més volada. També havia de trobar el quan. Vides desafinades és filla d’una decisió arriscada, la de deixar un absorbent treball d’assessorament polític i fer el salt –amb un pam d’aigua en la piscina- al periodisme cultural. Un canvi il·lusionant i incert, econòmicament dubtós, però que va generar espais i rutines d’escriptura. El que podríem considerar una certa professionalització.
Faltava trobar el més important, el què i el com. Vides desafinades és també el creuament de projectes diferents. D’una banda, volia contar alguna història ubicada en l’escena musical independent valenciana, que havia viscut com a director d’un programa musical en Ràdio Klara. Però també volia parlar de l’efecte de la distància en les relacions. I posar la lupa sobre com afecten les persones experiències traumàtiques, una en concret que no revelaré. Volia saber, al capdavall, si seria capaç de contar un drama que tocara el moll de l’os.
Vaig fusionar idees i m’hi vaig posar. No va ser senzill. Caldria posar tota la carn en la graella i treballar de valent durant dos anys i escaig. De manera obsessiva. Volia sentir-me plenament satisfet. El premi Joanot Martorell de Gandia va compensar l’esforç.
La novel·la ja editada tenia una coberta preciosa que em feia ganes de plorar de goig. I, pel que fa al contingut, l’acabat final es va beneficiar de les observacions d’amics i amigues que van llegir l’original i dels savis consells del desaparegut Josep Maria Castellet, el mític editor d’Edicions 62, qui va fer desaparèixer un capítol que alterava la recepció del final. Gràcies, allà on siga.
Així mateix, va encertar l’editora Pilar Beltran en traure’m del cap el títol inicial, El tomato és una fruita, que tenia el seu què però podia provocar confusió sobre el to i el contingut, podia fer pensar que l’esperit bandarra de les primeres novel·les era de nou el fil. I tot i que no estic penedit en absolut d’haver recuperat aquell tipus de literatura, les intencions eren unes altres. La denominació final va sorgir d’una idea base de la meua parella, Isabel Codina, qui va suggerir associar el concepte musical de desafinació amb la vida dels personatges. Un encert que no és meu.
Comptat i debatut, el procés d’edició va ser excitant i engrescador. Pensava que el llibre podia tindre una bona acollida crítica, però també em feia la sensació que la recepció del públic seria limitada, que interessaria fonamentalment al perfil generacional i d’interessos estètics que reflectia la novel·la. I era cert que moltes d’aquelles persones de l’univers musical se sentiren interpel·lades. Però el que va passar després va superar la més boja de les meues expectatives: la història va arribar a públics molt diversos, d’edats i circumstàncies ben diferents.
A més, vaig tenir la sort immensa i immerescuda que el llibre es va publicar l’any 2011, quan la xarxa blocaire en la nostra llengua funcionava a ple rendiment i generava centenars de sinergies i milers de visites. El col·lectiu de blocaires fou molt generós i va provocar una petita reacció en cadena. També hi hagué alguns colps de sort, com ara que FNAC Diagonal, a Barcelona, escollira Vides desafinades com a proposta destacada per al Sant Jordi del 2012. O que els escriptors valencians li atorgaren al llibre el premi de la crítica d’aquell any.
La novel·la, a diferència dels seus personatges, no desafinava. Anys després, tanmateix, els lectors d’uns altres llibres meus que volien fer el recorregut invers no podien trobar Vides desafinades, la qual cosa indicava que, tal vegada, no havia fet tota la trajectòria completa. I també em feia il·lusió poder oferir una altra alternativa de lectura als adolescents i joves que han llegit El meu nom no és Irina, que s’han fet grans i poden fer el salt a un altre tipus de propostes. Finalment, també va influir que un projecte d’adaptació cinematogràfica de la novel·la no va prosperar. Un milió de gràcies al realitzador Pau Martínez i a la productora Lorena Lluch per l’esforç i per creure-hi.
Tot plegat em va fer pensar en la possibilitat de donar-li a Vides desafinades la segona existència que, de moment, no tindrà en l’audiovisual. Un propòsit per al qual he trobat novament la complicitat de l’editor Ricard Peris, l’artífex d’aquella altra alegria que va ser El meu nom no és Irina.
La nova edició no introdueix canvis en la història ni retocs importants. Era necessari, això sí, fer una tasca considerable de depuració, atenuar alguns dels excessos provocats per la voluntat d’impressionar abusant d’un estil amb passatges amb un cert recargolament. Una petita intervenció que espere haja fet la prosa més fluïda i llegidora. Una actualització sense abusar i sense alterar ni un bri el propòsit i l’esperit que va inspirar la novel·la.
Els comentaris estan tancats.