Finals dels anys huitanta del segle XX. Ensenyament secundari en el Josep Ribera de Xàtiva. Com m’havia trobat en la primària, els alumnes de la capitaleta parlàvem en castellà, havíem estat educats pels pares en aquesta llengua. Els que venien dels pobles, en valencià. Poques assignatures en vernacle. Llengua i literatura, filosofia, segons qui. Però els professors adequats. Rodoreda, Estellés, Salvat-Papasseit. Alguna cosa va fer clic. Parlar valencià, escriure i llegir en la nostra llengua, es convertí en un acte de subversió, transformador. Millor encara: de naturalitat.

Tercera dècada del segle XXI. La llengua minoritzada s’estudia amb molta més intensitat. Té mitjans de comunicació, no molts. Una radiotelevisió pública que va haver de suportar un ignominiós parèntesi. Presència a les institucions. A l’escena cultural. Aquells pares que ens canviàrem al valencià, educàrem els fills en la llengua del país. Férem carrera professional amb el valencià com a eina. A la docència, l’administració, el periodisme o la cultura. Pensàvem que eren les llambordes de la normalització. I no va ser exactament així.

Perquè els fills d’aquelles persones parlen amb els amics en castellà. És la llengua de les plataformes, de les xarxes socials i dels videojocs. Dels nouvinguts. És un percentatge brutal, dels vídeos de Youtube. Està per tot arreu. És la llengua normal, arriba a tots els racons. És dominant i amable perquè no necessita persuadir. No ha d’imposar-se perquè ja està imposada. Pel contrari, la llengua minoritzada ha de sobreviure vivint en l’agitació permanent, la reclamació, la vindicació, la regulació. Parlants proactius, combatius. És la llengua enfadada, antipàtica. Sembla injust perquè ho és.

A més, potser la llengua pròpia és percebuda pels joves com l’idioma de l’autoritat, dels pares i professors, de l’administració. La de les proves d’accés. Fer-la emprar ja no és subversiu, no mola tant. I en l’extrem, és la llengua “pueblerina” a combatre per les legions de joves seduïts pels discursos de l’extrema dreta espanyola.

I malgrat tot, la vida són dinàmiques, de vegades estranyes: la mateixa jovenalla que parla en castellà al pati ompli els concerts de Zoo, Smoking Souls o El Diluvi. Canta les seues cançons. La roda gira. No hi ha frec sense conflicte, sense un punt d’incertesa.

 

Imatge del programa d’À Punt Trau la llengua

(Publicat al diari Levante-EMV, 05-11-2022)

Els comentaris estan tancats.