Santi se sentia molt faller. Però molt. Més faller que un bunyol d’argent. Més que una despertà somnolent. Més faller que un monument plantat enmig del carrer un dia assolellat de març. Més que una formació de falleres amb el ramell de flors dipositat amorosament al pit. Que una xocolotada al casal. El més faller del món. A Santi l’havien apuntat els pares des que era una criatura de bolquers. I ara que ja en tenia vint-i-dos, que es despullava per entrar en la dutxa i empolainar-se per a una edició de la seua estimada festa, feia repàs. Les falles ho eren tot per a ell. Tot i més. Un amor no correspost: les falles el maltractaven. Sempre havia passat alguna cosa que malbaratava la celebració, els dies suposadament feliços d’eclosió josefina. Un any va ser aquella maleïda presentació en què Santi es va oblidar el text de l’apropòsit que amb tanta il·lusió havia assajat i memoritzat. Es va quedar en blanc. Un blanc nuclear, brillant, inabastable. Ni pruna. Es va quedar tan paralitzat pel pànic que hagueren de baixar el teló amb la banda sonora dels murmuris del pati de butaques. Es va comentar molt a la comissió aquell exercici. I Santi havia de suportar les mirades a cua d’ull, els comentaris burleta, les bromes sornegueres.

Seguir llegint