Arriba un moment en què els teus propis llibres es converteixen en material aliè, en una cosa que ja no és teua, de la que escoltes o llegeixes desenes d’interpretacions que et sonen bé o malament però que, en certa forma, són legítimes. És l’apropiació del lector. Amb El meu nom no és Irina (Andana, 2013) no anava a ser una excepció. Passa que, per circumstàncies, totes positives, la convivència amb Irina s’ha perllongat en el temps, s’ha fet duradora. Ha transcendit més enllà del que sol ser habitual en les meues novel·les.
Seguir llegint
