XIV
Reconstruírem els teus passos l’any i escaig anterior a l’assassinat: converses, viatges, moviments bancaris, rutines, què havies menjat, què havies vist, quantes vegades anares al cinema i amb qui, quantes vegades evacuaves… No hi havia res sospitós als teus ordinadors, a la Blackberry, a l’agenda, a les teues notes del despatx… Ho rastrejàrem tot. I tot era netet i blanc com el cul d’un nadó després del bany. No hi trobàrem res. Res de res. Una vida ordenada: portar els xiquets al col·legi d’elit, unes hores de conspiració pagada a càrrec de l’erari públic, les excursions als prostíbuls que ja sabíem, les copes amb els teus amigatxos de la Generalitat, algun dinar amb algun antic col·lega, els caps de setmana amb els iaios a l’apartament de Xeresa, algun viatge amb Irene per mantenir les formes… A ningú, o això declararen, els vas comentar res en especial. Irene reconeixia que us havíeu distanciat molt, però ni ella ni els teus pares, ni els companys havien notat cap tipus de canvi extraordinari en la teua actitud. Ni un estat de nervis cridaner. Deien, en tot cas, que tampoc no solies alterar-te. La processó, dic jo, aniria per dintre.
Una cosa curiosa: hi havia empremtes teues al maletí. I també, lògicament, de ta mare i d’Irene. Però no als documents ni als pendrives. Les d’Irene eren per tot arreu, la qual cosa semblava normal després d’haver fet una ullada al contingut del maletí. En cas contrari, haguera estat sospitós. A més, segons va dir, Irene no tenia còpia de les claus de ta casa paterna, versió que va confirmar ta mare. L’única còpia de les claus, per tant, era al joc que hi havia entre els teus efectes personals i que, segons el registre, no lliuràrem a Irene fins un dia després de l’aparició del maletí. Tampoc no significava res: la teua dona podia tindre una còpia antiga i ta mare no recordar-se’n, però de vegades les coses senzilles són les més probables. Resum: en anticorrupció nedaven en l’abundància de dades i indicis. Nosaltres no teníem res. O sí: una legió de periodistes donant pel cul nit i dia. El cas New Lucifer i totes les seues derivades eren en el seu apogeu: a la gent li la porta fluixa la corrupció. Però si apareixen cadàvers surant per la merda, com els pèls en la sopa, el personal es mosqueja. Però no voldria desviar-me amb reflexions de sociologia barata.
O no tan barata: el tèrbol assassinat en un prostíbul d’un paio que disposava d’una bomba fètida llesta per esclatar era molt més del que pot suportar una societat anestesiada i panxacontenta. A seixanta dies ja de les eleccions generals, les enquestes, fins aquell moment molt favorables als teus caps de Madrid, començaven a trontollar en benefici del govern, o siga, dels meus caps de Madrid. La situació del president de la Generalitat era, ara sí, insostenible. Els mitjans conservadors de la capital bramaven contra ell i exigien caps, no fóra que perillaren les eleccions i, per tant, els seus ingressos. Amb les guardioles de Madrid, no s’hi juga.
XV
A tot això, t’he de dir que durant la investigació m’arribà a obsessionar un pensament: follar-me Irene, la teua dona. Durant un temps, les visites a ta casa foren constants. M’inventava qualsevol excusa per veure-la, per contrastar una dada o una informació suposadament rellevant. Em rebia, quan els xiquetes eren al col·legi, a l’entrada de la vostra casa amb jardí i piscina d’una urbanització de Bètera, perfectament llesta per a revisió, amb un maquillatge lleu, quasi intangible, cada vegada amb un model diferent, normalment bruses fines i cares que li donaven un aire eteri, amb la tela acoblada de forma elegant sobre els seus muscles breus i sobre uns pits que volia endevinar encara turgents malgrat la maternitat i els quaranta a punt de complir. Això i uns pantalons de tela que s’adherien als malucs i a les galtes del cul com unes calces de seda, amb una perfecció colpidora. Un cos en el cim de la maduresa, en l’estat de gràcia, en el pic més alt de la gràfica, just abans de l’inici de la lenta però segura decadència. De la fascinació havia passat a una mena d’atracció absoluta. Cada vegada que parlàvem sobre algun detall de la investigació em costava mantenir les formes i la dignitat. Irene m’atenia amb un posat de creixent cansament per la situació, amb una cordialitat impostada, dura. De vegades, però, feia algun gest de complicitat, m’atorgava algun somriure fugisser, alguna paraula amable. Llavors, notava un corrent d’avidesa que naixia entre les cames.
Vull que m’entengues bé, Feliciano: l’amor no existeix, tu ho saps. Pots conèixer algú, sentir-te molt atret, travessar amb èxit els llindars de la passió, convertir aquella energia en el millor sexe que tindràs en ta vida, un big bang que, per molt que vulgues, mai no et proporcionarà una puta, que tècnicament serà millor, més porc, més brut, més viciós, però mai no tan intens. Després, aquella energia no desapareix, però es transforma en una altra cosa: en afecte, en tolerància, en odi cordial, en rancúnia, en pulsions destructives… Qualsevol cosa. Per això mai no m’he casat, ni he tingut parella, ni una relació que anara més enllà d’una guerra de guerrilles controlada en el temps i en l’espai. És més honest. T’he de dir que he follat molt en aquesta vida: moltes dones troben atractiu un negre que es vesteix i parla com els pretendents que presentarien a ulls clucs en sa casa però amb els quals mai no es casarien; unes altres volen l’experiència exòtica, la contarella de dilluns de matí en el treball, per donar enveja a les companyes mentre repassen la laca de les ungles. Amb unes poquetes he tingut alguna cosa semblant a una relació, però després de follar una dotzena de vegades o així, s’esvaeix l’interès, tot just quan comence a notar que el globus perd aire i enceta l’aterratge. Abans fins i tot.
(Continuarà)
Els comentaris estan tancats.