EL DESCRÈDIT DE LA INFELICITAT

La creació literària és un diàleg amb el lector l’èxit del qual depén, en un percentatge elevat, de la forma de coronar i tancar el relat. Sorprenent o no, feliç o infeliç, tancat o obert, el final de les històries ha de tindre una relació de correspondència amb la matèria de la narració, a les molles que s’han anat deixant al llarg del trajecte. La resta és deus ex machina, malenconia i reducció a absoluts inoperants. Tradicionalment, la crítica diguem-ne seriosa ha sospitat dels finals gojosos en tant que intueix que l’objectiu és aconseguir el plàcet dels consumidors, més receptius als desenllaços molls i de bon cos. Infinitat de casos s’ajustarien a l’esquema, però normalment són productes que, des del minut u, presenten una nítida factura mainstream. Un final més combatiu de, posem per cas, El codi Da Vinci, de Dan Brown, no haguera salvat el llibre. Tot i que el seu desenllaç –acomodatici i covard- el fa més irrellevant encara com a obra artística.

Narrativament, els finals feliços tal volta són més previsibles per tindre menys variants. Parafrasejant Tolstoi, tots els finals feliços s’assemblen i els infeliços ho són cadascú a la seua manera. A més, la realitat sol ser molt més crua que qualsevol ficció, d’ací l’èxit més crític que popular de la infelicitat aplicada a la creació, d’allò més colpidor que commovedor.

Seure sobre veritats inamovibles és una cabuderia estèril. Però hom hi sol caure amb una facilitat curiosa. En una entrevista recent a la revista Rockdelux del periodista i escriptor Kiko Amat a Steve Earle, un músic que debutava amb una novel·la, No saldré vivo de este mundo (El Aleph, 2012), ambdós reivindicaven els finals feliços. Pintar tan sols l’amargor no deixa de ser “excluyente y efectista” , deia Amat. I Earle, un visitant dels inferns en la seua trajectòria vital, contestava: “Alguien tenía que hacerlo. Alguien tenía que hacer algo para detener la influencia del puto Cormac McCarthy. En serio: ese tío me deprime (…) Su literatura miente: sí hay un camino. Estoy andando ¿no?”. Fa l’efecte que Earle pensava en la seua biografia, no en la literatura. És mal autor McCarthy per ensenyar els racons obscurs? No. Però hi ha més opcions. Si més no, sobta el final d’una novel·la tan devastadora com Llibertat (Proa, 2011), de Jonathan Franzen, un relat que fueteja el lector sense treva però que conté té un final raonablement joiós. El llibre continua sent esplendorós. I el debat sobre si ho haguera estat encara més amb una altra solució narrativa, una certa pèrdua de temps.

Hi ha indicadors (aquells i alguns més) que apunten a què s’ha obert la veda, a què podria estar inaugurant-s’hi un cert descrèdit crític i artístic de la infelicitat, qui sap si paral·lel als temps obscurs que travessem i que legitimen que els creadors ensenyen l’eixida cap a la llum. Ben mirat, un criteri tan avorrit i granític com la precedent sacralització de la fosa a negre.

(Publicat al número 62 de la revista Caràcters)