Ben mirat, l’oscar sembla un miracle. Rango és, amb molta diferència, una de les pel·lícules més estranyes (d’animació o no) dels darrers temps. Gojosament estranya. Parlem d’un western contemporani, amb una inspiració estètica d’spaguetti, protagonitzat per un embafós camaleó a la recerca de la seua identitat. A la primera escena apareix un grup de mussols mariachis que, a mode de cor de tragèdia grega, presenten la història i aniran introduint cada part. A continuació, unes seqüències on el protagonista articula un divertit però estrany monòleg sobre la interpretació i el paper del conflicte com a detonant narratiu. Això mateix.
De seguida, un aparatós i embogit accident provoca que Rango quede abandonat en el desert, on coneixerà un armadillo zen que li marcarà el camí del seu esdevenir vital, de la seua recerca de la identitat. Un fragment filosòfic que dóna pas a una trepidant aventura amb una àguila i un gripau… I així. Un producte intel·ligent, amb gags majestuosos, creuat de referències contínues a pel·lícules dels Coen, Sergio Leone, Clint Eastwood o Coppola (espaterrant la seqüència d’uns talps volant sobre rates penades i disparant sobre una caravana amb el fons musical de la Cavalcada de les walquíries, de Wagner…. amb arranjaments de banjo! Suprem), entre moltes altres.
Això i una espectacular factura en el que fa referència a les tècniques d’animació i un excel·lent treball de direcció artística, especialment en el disseny dels personatges, completen els al·licients. Faig constar que la tinc molt estudiada, la pel·lícula: si teniu xiquets ja sabreu que la mamprenen durant una llarga temporada amb la mateixa cinta. El meu, per regla general, no té mal gust: Cars (a mi aquesta no m’agrada), Buscant a Nemo, Madagascar, Bob Esponja, la pel·lícula (no féu carasses: és una bandarrada impagable) o les meravelloses Up i Wall-e, són algunes de les seues preferides. Amb Rango, però, sóc incapaç de saber d’on procedeix el seu entusiasme, perquè sembla parida per uns adults-adolescents friquis i fumats. Com diu el meu fill, “una passada”. Ho és. Vosaltres mateixos.
0 comentaris
Vaja, doncs hauré d'haver-la 🙂
Ja tardes. M'atrevisc a augurar que et va a encantar, pel seu esperit bandarra i estrany. Si no, aguantaré estoicament els improperis, ha, ha!!
Menys mal que em fas costat, Xavi. A mi, el Bob Esponja em pareix magnífic. Sols cal parar atenció… És una de les bones coses que té tindre fills menuts i haver de complaure'ls…
És que la sèrie és bona. No sé si molt educativa, però el meu fill s'ho passa pipa. I jo també. I la pel·lícula de Bob Esponja feta per al cinema és una bandarrada sensacional (impagable l'aparició de David Hasselhoff, el esquetx de la barra…).
En fi, pots contar amb el meu incondicional suport. Però no ens desviem: heu de veure Rango, de veritat.