Hi ha pèrdues i pèrdues. La de l’intel·lectual polonès arrelat a Leeds (Anglaterra) respon a imperatius biològics -havia superat ja la novena dècada de vida-, però no s’albira una veu capaç de substituir la lucidesa de Zygmunt Bauman, amb el seu ascendent moral i intel·lectual. El seu principal llegat, per mediàtic i conegut, és la manera en la qual va descriure la “societat líquida” del segle XXI, la transformació d’una societat industrial sòlida en un mar d’incerteses i perplexitats, fruit de la resregulació i la precarietat capitalista, que tenia reflex en el món laboral i relacional, en la manera de consumir, en la falta de vincles. Un brollador de frustracions i insatisfaccions.
L’encert metafòric i conceptual de la societat líquida o liquada, que permetia visualitzar amb facilitat de què parlàvem, està en la base de l’èxit d’aquella anàlisi, però també la perspicàcia amb què estava formulada. Bauman aprofundí en altres aspectes relacionats amb el marc social, com ara els paranys d’Internet i les xarxes socials. Tanmateix, deixa una obra ben prolixa que abasta qüestions com l’Holocaust o la globalització. I si abans hem parlat del seu ascendent moral era perquè no sols feia magnífics diagnòstics, també aportava receptes, ens deixava engrunes en el camí per saber com podíem dignificar la nostra vida a través de decisions ètiques.
El seu penúltim llibre (l’últim es publicarà en pocs dies, a títol pòstum, amb el revelador títol Retropia) n’és una bona mostra del seu tarannà com a referent moral. Desconeguts a la porta de casa (editat en català per Arcàdia, amb traducció de Josefina Caball) aborda una qüestió cabdal del nostre temps, els corrents migratoris i el drama dels refugiats. Temes acarats amb una ineficiència palmària per part dels polítics, recorrent al que Bauman anomena “segurització” del problema (veure’l com una qüestió de seguretat), la qual cosa, en la pràctica, tan sols serveix per deshumanitzar i estigmatitzar els immigrants i refugiats, generar més xoc i animadversió entre comunitats i, en últim extrem, atiar discursos radicals i concloents com els de Donald Trump o Marine Le Pen, els “homes i dones fortes” que prometen acció per acabar amb els problemes. Acabar amb les inseguretats i pors d’unes capes socials baixes i mitjanes angoixades per les conseqüències de la globalització i que canalitzen la seua ira cap als nouvinguts.
Una “segurització” que, d’una altra banda, ens allibera dels nostres deutes morals: si els immigrants són sospitosos de ser terroristes o delinqüents, per citar-ne algunes de les acusacions, les nostres obligacions ètiques resten en suspens. El desastre és a taula. L’única alternativa viable a tot això és el diàleg. Sobre aquesta qüestió publicaré la propera setmana en El Temps un extens reportatge que estripa el llibre i explica aquells conceptes. Però també en teniu informació a una de les darreres entrevistes concedides pel savi polonès i que també publicava el setmanari.
D’aquesta entrevista, vull citar un extracte. En algun moment, el periodista li pregunta a Bauman pel tema de la convivència amb els immigrants i si amb la tolerància és suficient. La resposta de Bauman és grandiosa: “Sovint la tolerància només és l’expressió de la indiferència. Fes el que vulguis. Mentre no em molestis. Si vols posar-te de cap per avall i per el pi, fes-ho, si et ve de gust. En contraposició, l’exploració de l’estranger: per què fas el pi? Parlem-ne! És significatiu que el papa Francesc apel·li insistentment a la cultura del diàleg. És l’única manera de percebre l’altre com a interlocutor de ple dret i respectar-lo”.
Descanse en pau.
Els comentaris estan tancats.